Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimarts, 18 de novembre de 2014

VIA EL CAP I EL PASSARELL AMB ELS OUS AL CLATELL

DIUMENGE,  16 DE NOVEMBRE

El canvi de condicions climatològiques ja el tenim aquí i aquest diumenge l’hem patit a les nostres carns. Un matí que prometia tranquil·litat,  s’ha convertit en una prova de resistència al fred i al vent gelat . De veritat que no hem escollit el millor dia per fer aquesta via tan ventada.
Aquest diumenge hem quedat amb el Lluis per sortir, no tenim clar on anar però el Lluis porta la ressenya d’una via a la Serra de Carreu i com que és un lloc desconegut per mi decidim anar a provar, que hi donen per aquelles contrades.


La via és la El Cap i el passerell amb els ous al clatell, ja en tenia referències però no trobava el moment d’anar-hi, avui era una excusa perfecta per fer-ho.
Esmorzem a Coll de Nargó, més sols que la una (el bar Tahusa està completament buit), però això ens ajuda a anar més ràpids i a les 10,30 ja estem al aparcament i tenim localitzada la via i l’aproximació.


A les 11 el Lluis comença la primera tirada que comença per la dreta d’ una canal i amb la característica que la roca rellisca molt, però que molt i molt. El Lluis amb el seu afany de pujar enfila canal amunt i fa reunió en un arbre, (s’ha passat de la tirada i quasi surt a la segona reunió), però com que diuen que la segona tirada és la millor de tota la via, no es qüestió de perdonar-la i decidim baixar per agafar el camí correcte.
Amb la lliçó apresa no ens costa gaire trobar-la i posar-nos en situació, per cert el vent que bufa fa que tinguem una forta sensació de fred i els dits insensibles.


La segona és una tirada guapa encara que de compacte, en tinc els meus dubtes, fins la tercera assegurança està bé, però després entra en un petit díedre on la roca interior està un xic esmicolada, el pas més difícil és un petit bombo per entrar al díedre on tens que tibar de braços perquè pels peus no hi ha res.


La tercera té dues parts, una primera caminant per fer un canvi de reunió i la segona part amb roca arrodonida i lletja, dic lletja perquè en el segon tram després d’un pas potent a la dreta per posar-te sobre la placa, s’ha arrencat un bloc on tenia un peu que m’ha donat l’ensurt del dia, a més amb el fred que no ens permet tenir tacte, la progressió és poc agraïda.


La quarta teòricament és fàcil de grau, però de progressió estranya i delicada.
La cinquena comença per una zona de blocs completament trencats on cal mirar acuradament on t’agafes, per sortir a l’esquerra a cercar un díedre i fissura amb un pas complicat d’entrada.


La sisena té una sortida de la reunió molt incòmoda i va clarament a la dreta per cercar unes plaques més compactes i tornar a l’esquerra una vegada superat el passatge, la primera part compacte però la segona és una canal plena de pedres, fang i matolls.


La setena en lloc de pujar per una placa molt compacte que tenim just a sobre es desplaça molt a l’esquerra per anar a cercar un díedre molt vertical, aquest díedre es supera amb tècnica de bavaresa, al principi molt estranya per la postura i després amb bon canto al sortir per dalt , superat el tram ja és fàcil fins la reunió.


La vuitena torna a marxar a l’esquerra a cercar un díedre potent, superat aquest he anat a cercar un replà i he intuït la reunió just per sobre i darrera un arbre, però al arribar-hi he vist que la tirada venia per la dreta, vaja, m’he saltat el pas de cinquè superior d’entrada a la reunió, però amb el fred que fa no penso tornar enrere per tornar a fer-la.
La novena és una tirada més suau i et deixa a l’aresta cimera on ens portem una gran sorpresa, tots els arbres estan completament gebrats i blancs, resulta que el vent amb la humitat existent, ha gebrat tota la vessant nord i ara tot és blanc, amb raó teníem tant de fred.  


La passejada per la creta fins els ràpels ens ha calgut fer-la amb molta cura de no relliscar i envoltats d’una boira que anava entrant i sortint.
Una vegada al coll una passejada fins el cotxe i d’allà al bar Tahusa per reanimar el cos que falta li fa amb una bona cervesa.
Ja sigui per la roca o pel fred, la via no ens ha fet el pes, però tinc referències d’una via veïna de la que m’han parlat molt bé (Ni contigo, ni sin ti) , caldrà anar a fer-la per veure si trèiem aquest regust que ens ha deixat la roca de la Serra de Carreu.

J. ESTRUCH


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada