Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimarts, 23 de desembre de 2014

VIA PIRENAIC

DIUMENGE , 21 DE DESEMBRE

Tot l’ambient està impregnat d’ essències del Nadal,  i no sé si és per això o perquè fa molt fred al matí però darrerament no tenim ganes de marxar lluny.
Per tant decidim fer cas al cos i ens quedem per Montserrat que si una avantatge té, és que no cal llevar-se  d’hora .
El nostre objectiu inicial era l’Aresta integral Hispano Suecia a la Prenyada però és una via que no es repeteix gaire i les referències que en tenim auguren un matí entretingut si volem fer-la. El Josep (VISA) vol tornar a casa aviat i em proposa fer una altre clàssica de la zona, la Pirenaic a la Momia.


Com que és una via de les que no fa res repetir i és relativament ràpida, canviem el nostre objectiu sense gaires contemplacions, la Ludwig Casanellas no es mourà de lloc.
A les 8, 30 anem a esmorzar , com uns senyors a Ca l’Anna del Bruc, i una vegada satisfets, anem al monestir per agafar el trenet que ens porti a Sant Joan. El primer no surt fins les 10 h. i encara tenim que esperar-lo. Una vegada a dalt  enfilem el camí del Trencabarrals fins el refugi de Sant Benet on deixem les motxilles.


A les 11, 30 comencem  sense cap pressió i amb una caloreta reconfortant per l’època que estem i per les perspectives que teníem.
Com sempre, el VISA comença la jugada i en poca estona ja em reclama des de la reunió. A la tirada hi ha un parabolt per protegir el flanqueig, però tot i així cal anar en compte de no caure i fer un bon pèndol. A la reunió, fa tanta calor que ens obliga a treure’ns roba que no ens posarem fins el cim.


La segona està quasi equipada i preparada per forçar en lliure , per nosaltres, trobar algun parabolt entre les peces velles és sempre reconfortant atès que alguna peça està que fa por. La dificultat crec que deu anar sobre el cinquè superior i passos d’artificial i Ao.


La tercera segueix la mateixa tònica, una entrada molt difícil o A1 i la resta anar combinant trams en lliure i artificial, la part final és delicada perquè a la fissura hi ha herbes que no deixen posar el peu còmodament i amb seguretat.


La quarta és més curta i tan sols els primers metres són complicats, cal agafar-se a uns blocs descompostos que no donen gens de confiança , si la progressió fos per pressió sobre  les preses , cap problema, però cal tibar d’ells com en una bavaresa i si un dia cedeixen l’escalador sortirà disparat com un coet, ell i bloc. Aquesta reunió és comuna amb la Haus.


La cinquena tirada és més fàcil, ressegueix la llastra fins que s’acaba i es troben amb la Santacana.
La sisena no és difícil però presenta un veritable mar de pedra que cal anar llegint, no hi ha cap assegurança i cal cercar algun merlet per protegir-la.


Desprès del ràpel per la cara Nord, la baixada del coll està molt perillosa i el primer tram cal anar amb molta cura.
A les 15 hores ja estem a Sant Benet on fem la cervesa de rigor fent-la petar amb el guarda del refugi i uns companys escaladors.

J. ESTRUCH


1 comentari:

  1. Via ben maca la PIrenaica ! la part comuna amb la Hauss magistral i com dieu la darrera, tot i no ser difícil, per anar ben concentrat.

    ResponElimina