VIA PAUL GUSTAU

DIUMENGE, 14 DE JUNY

Portem una setmana amb el temps revolucionat i cada vegada és més difícil trobar un lloc on poder escalar sense perill de xàfecs imprevisibles.

Aquest cap de setmana els companys habituals m’han deixat tirat i jo començo la meva recerca de company per sortir el cap de setmana , fins que per fi trobo al visa Grau que s’apunta, però ell no pot sortir els dissabtes i em caldrà canviar de dia.

Com que les previsions per diumenge tampoc són gaire encoratjadores decidim fer quelcom curt i proper i de les propostes presentades guanya la via Paul Gustau al Ganivet de Diables. És una via que la teníem tatxada com a tabú des de que hi va caure un company, el Mingo, fa molts i molts anys, però avui , re equipada i amb bona premsa darrera, tothom diu que és molt estètica, creiem que és el moment de treure –la de la llista de pendents.

El visa Grau no és amant de matinar i aprofitant que la via no és llarga anem a esmorzar a Ca l’Anna del Bruc per marxar després a Santa Cecilia on deixarem el cotxe.

L’aproximació fins la canal dels avellaners és plaent i tranquil·la , però la pujada fins el desviament ja es fa més feixuc. A l’altura del peu de via decidim deixar  els nostres forros, fora del camí normal, i recollir-los a la baixada.

Seguim l’aproximació fins el peu de via i ens trobem amb una cordada d’Arenys que està començant la via, per tant ens toca esperar, però van lleugers i aviat ens agafen avantatge.

La primera tirada és la més bonica, comença amb uns passatges fins on cal saber llegir bé la roca, la dificultat és mantinguda amb cinquè superior i les assegurances un pel allunyades, però bé, per cert, hem passejat els camelots perquè no els hem posat enlloc.

La segona tirada és un xic més suau, però tot i així cal mirar-se-la bé, la primera assegurança està molt amunt i cal tenir serenor per arribar-hi, després ja estan més properes fins la reunió.

La tercera, és molt més difícil, nosaltres li donaríem una dificultat de cinquè superior i trams de Ae. La sortida de la reunió és molt fina fins arribar al petit sostre, per sobre d’aquest hem fet dos passos de Ae aprofitant el material vell de la via per tornar a sortir en lliure uns metres més amunt, fins que la paret es redreça i ens obliga a tornar als pedals fins  poc abans d’entrar a la reunió on tornem a deixar la protecció de les assegurances uns metres per entrar al llavi on hi ha la reunió.

La quarta segueix el mateix tarannà que l’anterior, comença amb dos passos de Ae per agafar un tram en lliure fins un llavi on caldrà tornar a fer Ae per superar un petit desplom, superat aquest tornem a escalar en lliure fins la reunió. El tram lliure de la tirada és un xic més franc que en la tirada anterior.

Teòricament aquí acaba la via, però no convé confiar-se, les dues tirades següents tenen el seu morbo, la primera amb roca molt trencada puja tot el llom del ganivet fins el començament de l’aresta final, la roca és dolenta i tan sols pots assegurar-te en un parell d’arrels de savines.

La darrera tirada abans del ràpel final és fàcil però espectacular, una aresta finíssima d’uns cinquanta metres completament horitzontal i amb roca dolenta.

Al coll hi ha una cordada que acaba de sortir de la Reina i estan esperant a uns companys que van per darrera i ens deixen rapelar per les seves cordes.

Mentre estem parlant amb ells comença a ploure i decidim marxar per cames, atès que la negror comença a ser amenaçadora.

La sorpresa la tenim al passar a recollir els forros, que per art de màgia han desaparegut , som un país de pena, a Europa pots deixar material a peu de via que quan tornes segueix allà , (sempre que no hi hagi espanyols per la zona). Aquí hi ha gent que espera un descuit,  per ajudar-te a baixar amb menys pes.

Espero que al menys els forros els hi vagin bé de talla.

Arribem al cotxe just en el moment que un bon xàfec deixa les parets ben mullades, per sort ja estem a cobert. Són les tres de la tarda, ara una bona cervesa i a dinar.

J. ESTRUCH