DISSABTE, 04 DE
JULIOL.
Un nou dia per fugir
de el calor que no dóna treva, aquesta setmana l’estiu torna a refermar de
valent , s’imposa cercar una paret, el més ombrívola possible. La meva proposta
és anar a la cara Nord del Pollegó superior del Pedra, no tinc clar quina via
fer però una de les meves preferides és la via Anglada - Guillamon. És una via
que ja vaig fer fa molts i molts anys però encara que sigui repetir és de les
vies que val la pena fer-ho.
El Lluis no posa cap
objecció perquè ell no l’ha fet, per tant el dissabte a les set del matí ens
trobem, com és costum en nosaltres i enfilem camí de Saldes on ens aturem per esmorzar.
A les 9 ja estem aparcats
sota del refugi, hem tingut sort de
trobar un petit espai per deixar el cotxe perquè des del mirador tots el racons
estan plens de cotxes.
L’aproximació a peu
de via és feixuga i sembla no acabar
mai, la forta calor ambiental fa que les
cames pesin més del compte però per fi arribem al collet , just sota la piràmide inicial on veiem a una cordada
que ja ha començat la via Cerdà Pokorski, que va uns metres a l’esquerra de la nostra via.
Tot i que de joves no
ens posàvem les sabates d’escalar ni ens encordàvem fins arribar al final de la
piràmide, aquesta vegada ens encordem de bon principi, els anys no passen en
va, en aquest tram fem dues tirades de 40 metres ben bons, fins arribar al
principi de la via pròpiament dit, la dificultat no és gran, però algun pas de
quart grau segur que l’hem fet, sobretot poc abans d’entrar a la reunió on
comença la via.
La tercera tirada, és
curta, uns 25 metres i hi ha els pitons originals en bastant bon estat, a més
pot reforçar-se la tirada amb flotants resultant una tirada d’ una dificultat
de cinquè superior amb passatges de A0, si confies amb els pitons, o A1 si
prefereixes ser més conservador i penjar l’estrep per no tibar dels claus.
En la quarta tirada
hem trobat la mateixa dificultat però canvia el fet que el material vell,
millor no tocar-lo a excepció del primer i últim clau de la tirada, la resta millor
posar-hi flotants que queden a caldo perquè el material vell són tacs de fusta
amb molt mal aspecte, la fissura inicial diuen que és de sisè i molt, però
nosaltres hem fet A0 i un pas de A1 per sortir d’ ella.
La cinquena tirada
presenta d’entrada un començament potent, cal superar un bloc, on hi ha tres o
quatre pitons molt ben posats fins entrar en un díedre, en aquest, la
verticalitat baixa i permet progressar
amb més tranquil·litat
La sisena tirada
ressegueix tot el díedre fins arribar just sota un pas d’encastament, no hi ha
moltes assegurances però és fàcil de protegir amb camelots i amb una dificultat
de cinquè grau.
La setena tirada és
fàcil, un quart grau, tan sols hi ha la complicació de superar l’encastament
inicial que és tan estret que et veus obligat a fer-lo sense motxilla, la resta
cal cercar la millor roca per arribar a la reunió.
La vuitena tirada
està situada just en un creuament de díedres, cal agafar el de la dreta que en
una sèrie de plaques fàcils d’assegurar i amb una dificultat baixa ens porta
fins una cornisa molt gran, aquesta tirada té 60 metres llargs.
La novena tirada és
en realitat un canvi de reunió per una feixa molt ample fins un collet situat a
l’esquerra nostre, hem fet reunió en la mateixa aresta.
La desena tirada és
bàsicament d’orientació, cal cercar el començament d’un díedre que
progressivament va tancant-se, hem fet la reunió en un arbre a un llarg de
corda de l’anterior, el arbre te una cinta vella a la soca.
En aquesta tirada hem
tingut un xic de pastel, el Lluis ha pujat fins un punt on el díedre es
converteix en encastament, però a vist un burí a la dreta i sota una fissura,
(que és la referència que teníem), fent reunió allà. Jo he pujat i segons la
ressenya, en la següent tirada calia fer un flanqueig a la dreta i m’he
embarcat per unes plaques descompostes fins que he girat l’aresta. Aleshores he
vist que la feixa bona era uns metres per sobre nostre i m’ha calgut recular primer
fins la reunió i posteriorment agafar el camí bo fins la reunió dotzena. La fissura
que cal agafar a la dreta de la canal està una vegada superats els primers
metres d’encastament, (hi ha un pitó al principi de la fissura).
La tirada tretze és
un flanqueig d’uns 10 metres a la dreta per una vira molt estreta fins el
principi d’una placa encastament que és la següent tirada.
La tirada catorze és
de les maques de la via, amb una dificultat assequible de cinquè grau cal
superar una placa llisa on en algun punt et fa utilitzar la paret que queda
darrera com a punt de recolzament i progressió en oposició per desprès agafar
un flanqueig a l’esquerra fins a creuar l’aresta i fer reunió en un arbre.
Les següents dues
tirades són fàcils, de tercer grau, però cal saber llegir la roca per no
desviar-se de l’itinerari, fins el punt on cal decidir si pugem al cim o sortim
pel collet de la cova.
Com que la calor
ambiental ha fet estralls amb les nostres reserves de beguda i ja estem secs,
decidim deixar la via i estalviar-nos el primer tram de tartera que segons
diuen està en mal estat i baixem per la tartera del Gat amb molt millors
condicions, estalviant-nos de retruc un hora llarga d’activitat.
De baixada si que ens
aturem al refugi , on per poc no els deixem sense provisions de cervesa.
J. ESTRUCH
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada