Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 2 de juliol de 2015

VIA EL VIANANT

DIMECRES, 01 DE JULIOL

Estem en plena canícula, no per les dates sinó per la calor que fa, per tant toca fer treball de recerca per trobar una paret que s’ adapti a les nostres necessitats.
Avui surto amb el Visa, que fa molts dies que no surt, la calor no li agrada i si li afegim que les aproximacions feixugues no li van bé , sé que em costarà molt trobar un indret adequat ...
Desprès de molt pensar, li proposo visitar la paret Nord de l’agulla de Santa Cecilia, cap dels dos coneixem l’ indret, però creiem que l’aproximació és curta i el descens també, per tant, decisió presa i el dimecres a les 7 del mati estem esmorzant  i mentalitzant-nos per a una bona jornada.


El nostre objectiu, la via Vianants a l’agulla de Sant Cecilia. A les 8 del matí ja estem aparcats just davant on hi havia l’antic restaurant de Santa Cecilia, i la primera sorpresa ens la portem en veure un cartell al començar el camí, indicant la prohibició de fer la ferrada Teresina per tasques de rehabilitació, ara tan sols ens queden dues solucions , seguir la carena fins Sant Jeroni o rapelar la via. Però ja ens preocuparem del tema quan sigui el moment.
L’aproximació que creiem que seria curta , però ha estat més cansada que no anar a la veïna  Màs Brullet, i el Visa m’ho retreu, com excusa tinc que no  havia fet mai aquesta aproximació i l’ informació que tenia donaven un horari de ½ hora però a nosaltres ens ha costat casi una hora.


La primera tirada comença amb un encastament de 15 metres on la primera assegurança està molt a prop del terra i la segona massa lluny, de manera que si caus prop de la segona, tens morrada al terra  segura, la dificultat és de cinquè superior, però que es deixa fer bé. La reunió està sobre el gendarme que forma l’encastament.


La segona ja puja per una placa consistent comença amb uns passatges que millor agafar-los de dreta a esquerra per tornar a la dreta a cercar les assegurances, posteriorment un petit flanqueig a la dreta et deixa sota una fissura que cal remuntar i sortir per la dreta per un terreny molt vertical i d’allà a l’esquerra per anar a cercar la reunió , d’aquesta  tirada el tram més consistent és la sortida de la reunió i uns quans metres per sobre.


La tercera tirada , per mi és la millor de tota la via, uns cinquanta metres llargs amb una dificultat mantinguda de 6a, on en els trams més suaus les assegurances allunyen més del compte i en tot moment demana concentració. Jo pujant de segon he pogut gaudir-la molt, el Visa, més que gaudir-la, la ha patit, encara que ell en tirades com aquesta, està en la seva salsa.


La quarta deixa la consistència de la roca que presenta l’anterior tirada i va saltant feixes combinant trams de roca dolenta amb d’altres de millor però amb mal aspecte i les assegurances allunyades.


La cinquena és la tirada més suau de la via, comença caminant per salvar una línea d’arbres i per tant, cal anar en compte perquè tot esta cobert de terra i fulles, fent perillosa l’ascensió, a continuació puja una rampa de roca compacta on hi ha les tres úniques assegurances del tram i que et deixen al peu de la fissura per on comença la següent tirada.


La sisena, és una tirada diferent, comença amb una fissura vertical, diuen que 6b, que en el seu tram central cal protegir, jo he pogut fer els dos primers moviments en lliure, (protegits amb parabols) però a partir d’aquí s'ha imposat posar l'estrep per continuar, cal muntar tres passos entremitjos amb els camelots de 0.75, 0.50 i 0.25, (que queden a caldo), per arribar als claus que hi ha a la part horitzontal de la fissura i d'allà en flanqueig a la dreta sortir en lliure fàcil fins la reunió.


La setena comença contundent, amb una placa graduada de 6a, que desprès d'uns deu metres comença a perdre verticalitat i dificultat , passant a fer un tram caminant per entrar dins un encastament fàcil que et deixa a la reunió.


La vuitena és la bola final del cim, una placa amb dues assegurances en vint metres que acaben al mateix cim de l'agulla on arribem a les 13 hores i sota un sol de justícia que fins ara no havíem sentit. Cal fer un pensament  si no volem quedar torrats. 


No ens acabem la beguda perquè encara ens queda suar fins el cotxe, però amb les ganes de fer la cervesa arribem al cotxe a les 14, 30 i sense entretenir-nos marxem directes al bar on ens espera unes bones birres i unes braves per rematar el dia.

J. ESTRUCH


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada