SOSANITU I MENGANITU

DISSABTE, 06 DE FEBRER.

Aquesta és la tercera vegada en un mes que tornem per aquests indrets, i no és perquè no ens agradi, però prefereixo espaiar les visites i visitar nous racons d’escalada. Però avui tenim un motiu i és que la setmana passada ens varem  oblidar al bar, la maquina de fotografiar del Cèsar i volíem recuperar-la  abans no marxi de viatge.

La darrera escalada que varem fer aquí va esser la via “somni vertical” que va agradar-nos força i va esser el nostre bateig a la paret de la dreta.

Avui tenim pensat fer dues vies (“il·lusos” de nosaltres) la primera intenció és entrar per la “Superpoll” i baixar per la “Tatocao” i tornar a pujar i baixar  per aquesta, (de somiatruites n’ està ple el mon).

Pugem per l’aproximació de la via Olga Frontera i seguim creuant  la paret d’ esquerra a dreta amb l’ intenció de veure  alguna senyal que indiqui on començar , però res i de cop i volta estem sobre un petit esperó i a mig camí entre dos parabolts molt lluents i nous (segur que la Super poll no ho és, no és estil de l’Armand, ...je  , je). I per les indicacions que portem estem a mitja tirada de la via “Sosanitu i menganitu”. Decidim ja que estem aquí amunt i agafat que fa fort, la via s’ha escollit ella mateixa.

La resta de primera tirada, normal, entre feixetes i anar cercant el millor rocam per seguir progressant.

La segona tirada comença amb un mur bonic per sortir a un seguit de feixes fins la feixa central que parteix la paret en dues, fins aquí les assegurances alegres però correctes.

Com que la ressenya que portem no és molt exacte que diguem, el Cesar va pujant per la tartera fins el començament de la via Tatocao (sabem que la nostra via va just a l’esquerra d’aquesta) però no ha vist res.

Jo mentre pujo vaig inspeccionant els impressionants díedres que configuren aquesta paret amb la intenció d’esbrinar per on puja la Superpoll i trobar la continuació de la nostre.

Inspeccionant la paret he trobat un díedre on hi ha un mosquetó a una reunió però no es veu clar com arribar-hi, un segon díedre amb tres assegurances inicials i res més i la nostre continuació per una gravació a peu de paret i un parabolt uns deu metres més amunt.

El César comença la tirada amb molta cura donat que cal pujar per uns blocs que al tocar-los fan soroll de buit i com més amunt els blocs tenen un aspecte més dubtós , l’entrada a la reunió és força bruta.

La tirada següent em toca a mi i puc assegurar que la he suat de valent, el primer tram cal pujar-lo amb cura  i procurant no tirar pedres al company que tens just sota teu, en aquest tram hi ha les dues úniques assegurances fixes de la tirada. Una vegada superada la darrera assegurança fixa, cal travessar l’aresta a l’esquerra i situar-te per fora de la canal i sobre un esperó. En aquest tram hi ha moltes fissures on posar flotants, la llàstima que son blocs sobreposats i sembla que estiguis pujant per un tetris que al mínim moviment en fals, caurà tot. Aquesta sensació no et deixa fins el final. (un comentari semblant he llegit amb posterioritat cercant informació a la xarxa, llàstima no haver-ho llegit abans per anar més preparats psicologicament).

Una vegada al cim hi ha dues possibles baixades, anar a cercar el ràpel del cim del pic de Castellas o anar a cercar els ràpels de la via Tatocao. Nosaltres hem decidit baixar per la via Tatocao i ens ha calgut fer una tirada més per l’aresta cimera.

En dos ràpels estem a la feixa intermitja i aquí hem decidit que la nostra dosi d’adrenalina diària  ja esta satisfeta,(la via Tatocao quedarà per un altre dia). Ens acomiadem del company Baraldes que han fet la via Tatocao i ara està treballant , en una nova línea que te ullada.

Per no tornar a treure les cordes fem la baixada de les cadenes creuant tota la paret fins arribar al cami i finalment al cotxe.

Ja de tornada, una bona ració de braves i una cervesa al bar Sport de Bellcaire per allunyar totes les penalitats i el neguits

J. ESTRUCH