ESPOLÓN DE LOS PEÑALAROS

DIMECRES, 24 D’AGOST

Aprofitant que la família vol passar uns dies a la platja, demano dispensa per marxar uns dies a escalar i parlem amb el Josep Solé de disponibilitat.

Perfecte!!, ell pot sortir també , o sigui que tan sols cal trobar un objectiu i marxar. Com que la meteo és qui té la darrera paraula decidim escollir el lloc en funció d’aquesta i ja ens veus el diumenge 21 d’agost decidint .

Hi ha dues propostes més contundents que les altres i finalment ens decidim per visitar el Nord perquè la meteo dona cinc o sis dies de bon temps.

L’objectiu surt per ell mateix, alguna vegada parlant amb el Josep havia sortit el seu nom,.... el Jiso.

El dimarts a les set del mati sortim d’Esparreguera i a les sis de la tarda ja estem a Potes.

El primer que fem és preguntar per la possibilitat de pujar amb el cotxe fins a Aliva (o fem en una botiga d’esports) i ens diuen que no es pot pujar – completament prohibit-. Però sortim amb la mosca darrera l’orella i decidim pujar a Espinama , lloc on surt la pista forestal i sorpresa en un bar on decidim sopar ens diuen que cap problema, podem pujar amb cotxe fins el hotel refugi d’Aliva.

De fet per assegurar-nos pugem fins la cruïlla de l’ermita i tornem a baixar per sopar sense cap problema.

Una vegada sopats i satisfets tornem a pujar per la pista a la recerca d’un espai per bivaquejar que no ens costa gaire de trobar, i resulta tan bo que no ens despertem fins les set del mati, (se’ns han enganxat els llençols).

Però estem decidits a no perdre cap dia i enfilem la pista fins l’ermita de la Santuca de Aliva on el deixarem. Ara toca caminar i pujar fins el coll de Camara, creuar-lo i anar fins el peu de via, segons Internet uns 45 minuts, je, je...... per nosaltres 1 hora i mitja.

Ara, una vegada fet ja hem vist la marrada, (els coneixedors del terreny, una vegada passat el coll van resseguint el peu de la muralla, mentre que nosaltres hem seguit el camí i desprès hem remuntat)

La primera tirada ens deixa un xic descontrolats, segons la ressenya segon i tercer grau, per nosaltres un xic més i per un terreny difícil de protegir, i arrodonit. Per sort a la segona tirada he tingut sort i he trobat una reunió que ens ha fet recuperar l’empenta.

Així hem fet quatre tirades amb algun pas difícil però evident fins arribar als “costillares”. En aquest tram, uns 250 metres tan sols hem trobat 2 pitons a la segona reunió i dos més perduts per les tirades.

El tram dels costillares l’hem fet encordats tot i ser fàcil però les pedres que cauen i la roca dolenta no donen seguretat per a fer-hi més. Per fi hem arribat a la “cueva” i ara ens enfrontem amb el “faraon”. La pedra de toc de la via.

Si pensàvem que les coses canviarien anàvem errats, bé, alguna sí que va canviar, la roca va millorar molt, però la resta res de res. Les reunions amb dos claus i si les trobàvem, a les tirades un o dos claus com a màxim, si hi havia sort de veure-les, (per sort els camelots entren a caldo).

Les tirades, les varem trobar difícils de seguir i a més, exigents. Com a referència portàvem el llibre “Escalada en roca en los Picos de Europa” de l’Angel Bengoechea i Miguel Rodriguez que va ésser el que més aproximats ens donava els graus, però també teníem la ressenya de Victor Sanchez Martinez (internet) que per la seva ascensió van fer llargs de 65 a 70 metres cada un, però nosaltres no podíem fer més de 40 metres metres a causa del pes de les cordes i del fregament.

Tot i els inconvenients tot va anar bé fins dues tirades abans de l’escape on una pedra va saltar-li al Josep i va caure uns metres enduent-se un gran ensurt, per sort un dels pocs claus de la via va aguantar el cop i tan sols va fer-se contusions que no el van invalidar per continuar.

A l’escape ja teníem clar que la millor opció era marxar i més perquè sentíem una turmenta que venia per Peña Vieja . Segons la ressenya restaven 200 metres de tercer i quart grau.

La sortida és fàcil però cal anar en compte per les pedres fins el coll i d’ allà cal saber cercar el camí fins el coll de Camara perquè cal travessar tres o quatre tarteres i el camí és difícil de seguir.

Arribem al cotxe amb les primeres gotes , però aguanta fins que estem a Espinama sopant i ben aixoplugats el que ens fa pensar com estaríem ara si haguéssim continuat.

L’endemà el Josep no està fi del tot (adolorit) i decidim tornar a casa

J. ESTRUCH