DISSABTE, 03 DE
SETEMBRE
Posar-te a explicar
una sortida que ja ha estat publicada pel company és complicat , sobretot si
han passat uns dies i el record és una mica borrós pels dies passats i les
posteriors activitats realitzades.
Però la sortida del dissabte
dia 3 amb els companys Joan Asin i Juan Carles , cal ressenyar-la donat que no sempre es pot sortir amb aquests cracks.
Sortim del Bruc ben
d’hora al mati i enfilem directes a Bellcaire d’Urgell per fer un bon esmorzar,
ens tenia que acompanyar el Jaume , però unes angines han fet que decidís
tornar a casa (s’ha llevat i viatjat fins aquí, tot i estar tocat, per dir-nos que no es troba bé.
És un crack!!)
Desprès d’esmorzar ,
una estona més de cotxe i arribem a Camarasa on quasi no hi ha personal (la
gent que escala a Camarasa no son gaire matiners que diguem).
El Joan a seleccionat
dues vies i sense entretindre’ns gaire
anem a per la primera, la via “Pat Garret” que puja per la paret del Dispensari
a l’esquerra del puro i amb una mínima aproximació.
Presenta tres tirades
, per tant, una per cada un de nosaltres, com que som tots indecisos decidim
triar les tirades pel sistema de la sort i a mi m’ha tocat la primera.
Teòricament la més difícil però també la millor assegurada.
El primer tram, un
díedre vermellós és molt vertical i
difícil (6b) però amb alguns Ao es pot fer bé, una vegada acabat el díedre un
petit flanqueig a la dreta et deixa al peu d’una placa vertical més fàcil fins
la reunió.
La segona li ha tocat
al Juan Carlos, comença suau fins arribar a un flanqueig a la dreta que et
deixa sota una placa molt fina on hi ha el passatges més complicats de la
tirada (6a). En aquesta tirada al Joan li ha saltat un bloc de grans mides que
l’ha fet caure, per sort anant darrera de tots no ha passat res i tot a quedat
amb un ensurt.
La tercera, li toca
al Joan, i més desprès de l’esglai de la caiguda, cal treure la tensió
acumulada i a fe que l’ha tret, és la tirada més mantinguda de totes, (6a), a
diferencia de la primera que pots fer Ao, aquí cal donar la talla i apretar
fins la reunió.
El descens el fem amb
dos ràpels procurant no molestar als companys que venen darrera .
Ja hem aconseguit el
primer objectiu, ara cal anar a pel segon, la via “Gutierrez- Ruiz” també coneguda com la “Xemenia”. Aquesta te uns registres completament diferents i més
adients als nostres gustos, cal protegir-la.
Aquesta vegada
comencem al reves que abans, primer el Joan, desprès el Joan Carles i l’últim
jo.
La primera tirada ja
ens ensenya que no és una via de consum massiu i amb els graus apretats, la
part final de la tirada amb molta terra i herbes.
La segona tirada per
les seves característiques està neta d’herbes però cal complementar les
assegurances que hi ha, el Joan Carles se la treu amb solvència però amb un
petit ensurt a mitja tirada.
La tercera em toca a
mi , hi ha tres assegurances en tota la tirada però es deixa protegir bé, tan
sols he tingut problemes per sortir del encastament que per culpa de les herbes
es feia complicat de sortir.
La darrera tirada
torna a tocar-li al Joan, una tirada curta però estranya amb un pas de sortida
que no saps si agafar-lo amb díedre o amb encastament però la presencia d’una assegurança ben
situada facilita la sortida.
Aquesta vegada
decidim baixar caminant i ens cal remuntar per una selva fins la sortida de la
via “Donde està Wally” i d’allà a cercar el camí del pont penjat .
Feina feta!!. Ara
anem fins a Camarasa per dinar un xic i trobar-nos amb un munt de companys per
fer-la petar.
J. ESTRUCH
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada