VIA SOMIATRUITES

DIMECRES, 14 DE SETEMBRE

Des de l’escapada a Picos no hem coincidit amb el Josep, però aquesta setmana de canvis i de temps revolucionat podem quedar i fer una escapada. Ell te ganes de provar com va tot en vies d’aventura i jo tinc ganes de sortir amb ell per conèixer llocs interessants i nous.

Ens fem diferents propostes però, finalment guanya la proposta de visitar Ager, (sembla que serà un dels llocs amb el temps més tranquil), més concretament la via "somiatruites" del company Remi, i amb l’objectiu fixat ens trobem a les 7, 30 per començar l’aventura.

Creiem que al bar Sport trobaríem a més companys que haurien fet la mateixa pensada , però res, ni rastre d’escaladors, i el cel ben tapat que ens fa dubtar sobre si hem fet bona elecció.

Sortim esmorzats i durant el camí vers  Ager les perspectives van millorant poc a poc, tant que al deixar la carretera i enfilar per la pista de Montrebei el cel està completament net.

Ubicar la paret ens costa un xic, al igual que trobar el corral on deixar el cotxe però amb les fotos de les ressenyes finalment veiem clar on anar. Un altre tema és trobar la via una vegada ens endinsem dins el bosc on no hi ha camí definit.

Deixem el bosc i el primer que trobem és una sageta marcada a la paret, per les indicacions i la primera tirada creiem que és la via pionera del sector , la via “Trencalos” encara que no ho tenim gaire clar. Segons les indicacions el nostre objectiu està uns 100 metres a la dreta, (ara puc dir que crec que son bastants metres més). Seguim la base de la paret per una feixa que fa entrants i sortints però cap lloc ens sembla adient, passem per sota d’unes cordes fixes a la paret fins que finalment veiem la sageta que marca l’inicií i mirant amunt podem distingir l’espit de la primera tirada.

El Josep es demana la primera i en un tres i no res ja esta a la reunió, jo que estreno gats vaig una mica tupè, a més la roca no acompanya gaire però es deixa fer.

La segona ja em toca i comença fent el mico per l’alzina on hi ha la reunió, una vegada superada i ja agafat a la paret costa definir per on anar fins que veig una baga llaçada en una sabina, aquí hi ha dues opcions, travessar aquesta i seguir recte amunt o anar al díedre de la dreta per seguir-lo però no veig senyals per enlloc fins que decideixo tirar pel recte i mai més ben dit, travesso la sabina pel vell mig i agafo un díedre fissura, per sobre veig un espit  que supero per l’esquerra. Aquí la roca canvia i estic en la típica franja de roca amb cantells arrodonits de tota la serralada. Cal anar en compte !!.

En un petit replà i mentre miro el millor itinerari a seguir sento un fort batec d’ales uns metres per sobre meu i veig un volto que està aterrant amb les urpes obertes i uns pocs segons desprès, noto un fort cop al dit petit de la ma esquerra, al mirar-ho veig com surt sang a dojo d’aquest i deixo la paret ben tacada. Una pedra m’ha fet un tall i m’ha deixat el dit fet una botifarra.

Una vegada aconsegueixo tallar la hemorràgia , segueixo fins la reunió  no sabent si és millor mirar la roca o controlar a la bestia no torni a apedregar-me. Per sort la reunió està a cobert al peu d’una fissura i no tindre que patir per les pedres.

La tercera li toca al Josep, en teoria és la tirada més difícil, però tan a ell com a mi se’ns donen be els encastaments i no hem patit gaire.

La quarta comença amb un encastament per sortir a la placa quan aquest es tanca desprès cal superar una sabina (avui m’han tocat totes les sabines) i seguir per un díedre fissura fins la reunió.

La darrera tirada presenta un flanqueig a l’esquerra fins un pont de roca i desprès superar un petit mur fins el cim.

Acabada la via hem valorat la graduació i per nosaltres és una via mantinguda de cinquè superior amb la segona tirada com a més difícil de protegir i en contra del que diuen les ressenyes per res està excessivament assegurada.

La baixada, una passejada llarga on cal tenir una bona dosi d’orientació perquè una vegada dins el bosc perds totes les referències possibles. 

J. ESTRUCH