DISSABTE, 25 DE
FEBRER
Aquesta setmana sortiré amb el Joan Carles i a diferencia de
l’anterior vegada , si que tenim un objectiu concret, va fer-me diferents
propostes, totes llamineres , i vaig escollir la via del Ateus de Montrebei, un
lloc al que poques vegades trobo company per anar-hi.
Sortim a les set com
tenim per costum i anem directes a Bellcaire per fer un bon esmorzar. Després
carretera i manta fins el prat de Sant Lluis, on no hi ha cap cotxe, de fet
encara no ha començat la temporada forta en aquest indret.
L’aproximació comença
suau i planera però una vegada sota la vertical de la via, cal enfilar-se quasi
pel dret fins una canal, pel camí hem trobat alguna fita.
La via no comença
fins sobre una feixa, per tant cal superar un centenar de metres de canal fàcil
però amb petites grimpades i sobretot molta pedra solta.
A les 10, 30 ja estem
on creiem que comença la via, abans es veia un pitó, segons alguns comentaris
de la xarxa, però ara no hi ha res, però el començament és evident, cal anar a
cercar un diedre vermell molt marcat.
La sort a fet que la
primera tirada li toqui al Juan Carlos i
en poca estona i tres assegurances ben col·locades arriba a la reunió.
Aquesta primera tirada no m’ha agradat, roca discreta i crostosa amb presa mes
aviat arrodonida donen una sensació d’inseguretat en aquest primer tram.
La segona presenta un
diedre vermell d’aspecte tètric en els seus primers metres, uns deu metres més
amunt cal deixar-lo per anar a cercar una fissura a l’esquerra i paral·lela a
aquest, el pas més difícil esta en aquest canvi de fissura. La resta de tirada
és difícil però es deixa assegurar bé amb flotants.
Sembla que la roca
comença a millorar (tot i que en el tram anterior no s’ha trencat res).
La tercera presenta
un diedre perfecte i amb roca gris de primera, si ets capaç d’obrir-be es puja
relativament bé, el pas més difícil està abans d’arribar a una savina que barra
el pas pel diedre i t’obliga a sortir per placa a l’esquerra. Una vegada
superada la dificultat baixa fins la reunió i la roca també perd consistència.
La quarta tirada és un diedre de dalt a baix, amb roca molt
bona fins quasi entrar a la reunió hi ha tres ponts de roca testimonials però
es deixa assegurar . En el tram final quan la roca comença a desmerèixer he tingut
un ensurt amb la darrera assegurança uns cinc metres per sota. S’ha trencat una
presa de peu que per poc no m’envia a baix, per sort les preses de ma m’han
ajudat a mantenir l’equilibri.
La cinquena tirada,
segons la ressenya , és la tirada” cutre” de la via, per sort li ha tocat al
Juan Carlos i ell amb tota tranquil·litat se l’ha treballat i en lloc de fer el
darrer tram per darrera de l’agulla com diuen algunes ressenyes l’ha fet
directe per l’esperó , hole!!!........
Si la primera part em
feia patir per la roca dubtosa, aquesta tirada em tenia cohibit per la
dificultat. Primer un pas aeri per agafar un parabolt, he posat un estrep per
poder sortir millor, després cal fer un pas de decisió a la dreta que si falles
t’estampes contra la reunió de la pendolada que fas. Un parell de moviments per
arribar a un altre parabolt i seguidament agafar la llastra sospitosa per
progressar fins la reunió amb uns moviments molt aeris però més fàcils del que
podria semblar.
La reunió en els
primers arbres de la feixa.
La darrera tirada ,
molt llarga, comença caminant pel bosc per anar a empalmar amb la via de
l’Anglada i sortir per el mateix diedre, amb un arbre immens a mitja tirada que
ens ha fet treure la motxilla a tots dos.
Ara ja estem al cim,
cal remuntar per la carena fins trobar el camí que ens durà a la gran fita que senyala el camí
de baixada.
He escalat poques
vegades a Montrebei, però tinc que reconèixer que és un tipus d’escalada que
enganxa i no et deixa indiferent.
Una vegada al cotxe,
baixem directes fins a Bellcaire on ens esperen les cerveses i les braves.
J. ESTRUCH
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada