Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimecres, 7 de juny de 2017

VIA CADE DIABLES (INTENT)

DISSABTE, 03 DE JUNY

Quan juguem a casa nostre (Ca la Montse) anem molt confiats, alguna vegada massa!!! I aquest ha estat el cas d’aquest dissabte.
Avui he quedat amb el Ricard i el Toni per sortir, les previsions no son gaire bones , però tampoc dolentes i portem a la butxaca un munt de projectes.


De tots ells , el mes engrescador és la Cade de Diables, una via mítica que fa molts i molts anys vaig fer però que sempre et queda el regust de repetir (com moltes altres!!!) .
A les 8, 30 quedem al bar Anna per esmorzar i acabar de decidir, i com que el temps està no gaire emprenyat (tot i que la meteo no pronostica res de bo) ens decidim per anar-hi.
A les deu, hi ha tans cotxes a Santa Cecilia que en toca aparcar en la segona explanada direcció Manresa..


Emprenem el camí de l’Arrel i poc a poc la munió de gent va desapareixent, de fet tan sols hem trobat dos grups en el trajecte fins la carbonera de Diables.
Comencem l’escalada , tot i un petit calabruix que esta caient, però que no arriba ni a mullar.
La primera tirada un xic humida però amb les assegurances que hi ha suficient, fem la reunió en el gran arbre abans del flanqueig.


La segona, el flanqueig , lleig i amb roca trencada, però que cal fer .
La tercera, li toca al Ricard, no hi ha quasi res, dos fissurers abandonats al principi un parabolt, un buri i un parell de claus vells. La resta cal protegir-la amb flotants que entren de meravella.


Quan arriba a la reunió tercera, la roina es fa més intensa i a la reunió dos , ja comença a molestar-nos , però seguim pensant que aguantarà, ... amunt !!!.
Mentre pujo jo desmuntant la tirada, ja no fa roina, plou amb ganes, per sort com que la paret desploma, no ens mullem, però la part de sota ja està completament mullada i fosca.


Aqui decidim deixar-ho, ens quedem tres tirades on no ens mullarem però tan sols en pensar de fer la sortida (els 100 metres de plaques ajagudes que hi ha  fins el cim) , fa que ens plantegem l’estratègia.


Vaja, amb tres ràpels estem a terra.
Amb el material plegat deixa de ploure, però la decisió esta presa i marxem , xino xano al bar Anna per ofegar les penes en cervesa.

Allà, davant una bona cervesa , torna a ploure i ja ens deixa més tranquils, no hem fet el passerell !!.

J. ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada