VIA SALA BOBO (PIC DE BARBET)

DIJOUS, 13 DE JULIOL

Dia atípic per mi,  sortir el dijous quan normalment treballo és tot un luxe,. Aquesta setmana he treballat el dimarts i com que la norma establerta per l’empresa és la de no acumular hores ni pagar hores extres, estic en la tessitura de fer festa un dels dies en que treballo i he escollit el dijous.

A condicionat el tema també la trucada del Jordi dient que tenia festa el dijous i podíem sortir a escalar.

Posar-nos d’acord amb el objectiu no ha estat gens difícil, tots dos tenim una via a la llista de pendents i que encaixa amb les necessitats actuals de ombra i frescor, tan sols te un problema, cal fer molts i molts quilometres per anar-hi.

El nostre objectiu, la via Sala Bobo al pic del Barbet, però ens cal anar i tornar amb el dia per tant caldrà matinar.

Surto de casa a les 3, 30 per anar a Sant Cugat on he quedat amb el Jordi i d’allà directes fins el refugi de Cortalets on arribem a les 9 del matí, sobretot per culpa de la pista que cal fer per arribar-hi, un trajecte de 21 quilometres que poc a poc va anant de mal en pitjor fins arribar als darrers cinc quilometres que son nefastos.

Desprès de passar pel refugi per esmorzar i saludar al guarda, emprenem la marxa d’aproximació fins el peu de via, en arribar a la morrena de l’antiga gelera veiem la paret amb tota la seva immensitat i una congesta de neu que ens barra el camí.

Hem pujat a peu de paret per la part més factible fins la rimaia però com que no sabem exactament per on comença la via ens a calgut seguir la rimaia amunt hi avall per controlar el lloc fins que per sort hem trobat “el pitó” del que parlen les ressenyes , quasi per sota del nivell de la rimaia (encara queda neu amb ganes!!).

Fent equilibris per no perdre material pels forats de la rimaia mentre ens preparem el material, comencem l’escalada a les 10, 15 hores i amb una temperatura força bona.

Encara que el guarda ens ha parlat d’una nova via equipada amb parabolts ajust a l’esquerra de la clàssica, nosaltres estem decidits a seguir la via original.

La primera tirada  esta neta i puja amb diagonal a l’esquerra fins trobar una feixa hem posat un micro però la roca no dona gaires possibilitats de posar-hi coses.

La segona canvia l’orientació i puja en diagonal però aquesta vegada a la dreta fins arribar a una segona feixa , aquesta molt evident , perquè és l’inicií del díedres central. La reunió és de dos parabolts i un pitó original de la via. Sobre de la reunió un seguit de parabolts ressegueixen la placa esquerra del díedre , la temptació de seguir-los és forta i llaminera però hem vingut amb un altre objectiu. En aquesta tirada he trobat un pitó nou (no ressenyat en cap ressenya) i he col·locat un micro.

La tercera és la primera de díedre, amb una progressió molt plaent fins la reunió, hi ha força material i no hem posat res.

La quarta tirada, és la tirada de la via, esta molt assegurada, més del que diuen les ressenyes, nosaltres portem 12 cintes hi he deixat varis claus sense passar. El primer tram és molt bonic i difícil, la resta baixa un xic la dificultat però augmenta el grau d’exposició perquè les assegurances estan més lluny , en conjunt una tirada mantinguda.

La cinquena tirada , una vegada superat el gran díedre puja per plaques amb tendència a l’esquerra per anar a cercar la canal que baixa de la cova. D’aquí surt la variant de sortida directa que es veu molt bonica, però recordant el nostre objectiu seguim amunt.

La sisena és la pitjor tirada de totes, teòricament hi ha dos claus però no tan sols  he vist un , cal anar en compte amb la roca que no és gaire bona. La reunió de dos pitons , just a l’entrada de la cova.

La setena presenta un flanqueig descendent a la dreta per anar a cercar una feixa herbosa, amb uns passatges de descens estranys però ben assegurats. En aquesta tirada no hi ha reunió i cal muntar-la on cada un vol. Nosaltres l’hem fet sobre el fil d’una aresta poc definida per tal de veure la progressió del segon de corda i no tenir que cridar molt.

La vuitena tirada i última hem sortit de la reunió en diagonal a la dreta fins el començament d’un díedre molt marcat i molt còmode de superar que amb 60 metres justos ens ha deixat al cim.

Mentre anàvem pujant ens hem plantejat la possibilitat de baixar pel Canigó però ara que estem al cim veiem el camí que cal fer per anar-hi i les boires que comencen a entrar que decidim baixar pel camí normal directes al refugi.

Mentre baixem i just passat el coll ha començat a entrar la boira i hem fet el Camí de baixada embolcallats d’una capa espessa. Hem tingut una bona pensada, perquè des del Canigó ens hauria agafat el toro i no haguéssim pogut fer cap foto de la paret com era la nostra intenció.

Al refugi , una bona cervesa i ens acomiadem dels guardes i carretera i manta cap a casa on no hem arribat fins les 19 hores

J. ESTRUCH