DIAMANT + LO GALL SERGI FA BON CALDO

DIMECRES, 29 DE NOVEMBRE

Sembla que el temps poc a poc va fent un tomb i l’hivern s’imposa. Ara comença a ser necessària la recerca del solet i les zones arrecerades del vent.

Com que la meteo dona bon temps, en relació al Sol però un fred que pela referent a les temperatures ens decidim per anar a Montroig..

En un principi sortíem el Josep i jo sols, però a darrera hora s’ha apuntat l’Eduard.

Per no patir massa fred ens decidim per visitar les vies que hi ha sota el coll de Porta, cap de nosaltres hi hem escalat mai i alguna via te bona propaganda.

A les nou del mati ens trobem al bar Pere de Camarasa amb l’Eduard que ve directe d’Andorra i ens agafem l’esmorzar amb parsimonia per donar temps al Sol per escalfar la roca.

A les onze estem al coll de Porta, encara es nota la fredor de la nit, tot i que ja ens escalfa el Sol.

Per començar escollim la via Diamant, (diuen que és la més recomanable de la paret)..

La primera tirada l’adjudiquem al Edu  i aviat la te enllestida, ens sorprèn les assegurances que hi ha, (creiem que era una zona d’esportiva) però quasi totes les assegurances son ponts de roca , - i molt vells - .

La segona la fa el Josep ,en aquesta tirada ja hi ha de tot, ponts de roca i un parell d’espits, encara que ens costa un xic esbrinar per on va la via , fins que veiem un pont de roca llaçat, just sobre la reunió (la tendència del Josep era anar a seguir el díedre).

En aquesta tirada ja trobem algun passatge picantós, sobretot pel Josep que es baixet.

La tercera em toca a mi , res a veure amb la resta de via, assegurada amb parabolts i bastant més forta, la roca més bona del que sembla i els passatges molt atlètics

Sortint de la via estem a l’altura del cotxe i dubtem en tornar a baixar per fer una nova via a la paret o cercar un nou indret. Ens decidim per anar a la Pala del Coll i fer la via “Lo Gall Sergi fa bon caldo” que el Josep ja ha fet però que ens acompanya per solidaritat.

El Josep fa la primera tirada, un xic estranya, tan de recorregut com que roca, el millor és la part final amb un mur molt bonic i amb millor roca del que sembla.

Com que anem justos de temps, les dues següents les faig jo de primer, una primera tirada que presenta un díedre net molt estètic, fàcil d’assegurar i amb una dificultat acceptable, de la tirada tan sols cal tenir atenció a l’entrada a la reunió, per sort un parabolt a la sortida del díedre facilita els darrers moviments per entrar a la reunió.

La tercera, ja son faves d’un altre paner, molt mantinguda i difícil, la part més difícil és la inter mitja on no sé si ja hi era, però hi ha un petit despreniment i un aleje considerable entre les assegurances, en conjunt una senyora tirada.

Una vegada al cim , i amb el Sol que ja comença a baixar sortim rapits vers Camarasa per fer la cervesa i acomiadar a l’Eduard que torna a casa seva per un altre carretera.

J. ESTRUCH