MARTINETI-ROS, MARISA GIL I GALLIFARDEU

DIUMENGE, 12 DE NOVEMBRE

Aquesta setmana comença a notar-se el fred i cal cercar llocs “calents” per poder estar còmodes. Com que dissabte no puc sortir, (la senyora m’ha reservat feina i per la tarda volem anar a la mani a Barcelona), truco al Pere per sortir, ell sempre pot sortir el diumenge i quedem que anirem a buscar el “caloret” de Sant Llorens de Mongai. També ens acompanyarà l’Angel.

Ens trobem a Jorba i en lloc de tres serem quatre , ja que el Toni també s’ha apuntat a la festa.

Primera parada al bar de Sant Llorens per fer un bon esmorzar i decidir els nostres objectius que d’entrada eren la via Marisa Gil i la via Gallifardeu, però donat que som quatre ens decidim per dividir-nos les cordades.

El Pere i jo anirem a la via Martineti-Ros i l’Angel i el Toni aniran a la Marisa Gil amb l’idea de canviar la via una vegada acabada la primera.

D’aquesta primera via no en sabem gaire i  el Juan Gutierrez que també trobem esmorzant poc pot dir-nos (deu ser de les poques vies que no ha fet). La ressenya que tenim diu semi equipada, per tant podem trobar-nos amb qualsevol cosa.

Per sort , la via està quasi equipada, tan sols hem posat un parell de camelots per evitar caigudes lletges.

La primera tirada ressegueix un díedre molt marcat i crec recordar que hem trobat uns quatre parabolts i hem posat dues peces flotants. La dificultat al voltant de cinquè grau excepte un tram central més difícil. En conjunt un sisè grau molt bonic.

La segona tirada comença amb un tram més apretat i ben assegurat. Just a la dreta de les assegurances hi ha un seguit de material vell , restes de la primera ascensió crec jo, un pitó i un pont de roca.

En aquesta tirada tan sols hem posat un camelot a la part final en una fissura ample.

Del cim hem fet un rapel fins el peu de via amb seixanta metres de corda.

Just a la nostra esquerra comença la via Marisa Gil i com que els companys ja estan a la tercera tirada ens hi posem per perseguir-los.

Aquesta primera tirada és un xic més fàcil que l’anterior primera tirada i ens deixa a pocs metres de la primera reunió de l’anterior via, però la següent tirada presenta un flanqueig descendent fins al començament de la cova on hi ha les vies d’escalada esportiva.

La segona, o tercera tirada , si comptabilitzem el flanqueig, agafa l’esperó dret de la cova Disblia i supera un incipient desplom, presenta una escalada atlètica i en algun tram amb roca no gaire bona, però si tens piles és una escalada molt bonica. No cal ni dir que m’ha calgut fer més d’un A0 per superar-la.

La darrera tirada és un xic més humana amb un inici en placa, una continuació amb díedre i un final de via potent amb un passatge de contorsionista que no saps per on agafar-lo.

Aquesta via també la baixem amb un ràpel fins la segona reunió i la resta caminant pel camí d’aproximació a la zona d’esportiva.

Una vegada al terra veiem als companys que estan lluitant a la nostra primera via i decidim anar a veure  la via Gallifardeu.

Una vegada a peu de via , decidim posar-nos-hi i veure que surt.

La primera tirada, un A0 descarat amb alguna apretada, però la roca no dona gens de confiança, sobretot els primers metres

La segona, segueix amb el mateix aspecte i ja comencem a dubtar, si hem escollit be la via, la tirada sembla fàcil però la roca es crostosa i completament amb cantells arrodonits i amb una progressió no gens evident.

La tercera comença igual , difícil de veure la progressió però la roca comença a millorar. El primer tram és en travessia horitzontal a la dreta i no és fins que comences a pujar amunt que la roca no millora arribant als metres finals a esser una roca de primera.

Tot i no ser una via bonica , no et deixa indiferent.

El descens amb un ràpel de 60 metres fins el terra. Mentre recollim les cordes arriben els companys i anem directes a fer la cervesa a Camarasa.

J. ESTRUCH