MONTSEMI + LA TORNA

DIUMENGE, 5 DE NOVEMBRE

Feia molts anys que no coincidia amb en Pere i ara sembla que els nostres itineraris tornen a coincidir i tornem a fer sortides interessants.

Per aquest diumenge, no tenim clar on anar, aleshores em proposa anar al pic de Sant Cugat per fer la via Montsemi.

Jo no volia proposar-li anar tant lluny perquè els companys amb el que normalment vaig , no volen fer els quilometres que fa falta fer per anar-hi i prefereixen quedar-se per la zona.

Però el Pere és diferent, és com jo, no ens importa fer molts quilometres, per tal d’anar a escalar.

Sortim de Jorba, lloc on hem quedat en trobar-nos a les vuit del mati i enfilem carretera fins El Pont de Muntanyana , on ens aturem per fer un mos. D’allà fins al nostre objectiu resten uns quinze minuts de cotxe.

Ja estem aparcats davant la central hidroelèctrica i tan sols hi ha un cotxe més al aparcament, però nosaltres anem a la nostra i enfilem el camí fins a peu de via.

A peu de via ja ens toca el Sol i l’escalfor ens permet refer-nos de la fredor que ens ha acompanyat fins ara, (tot i que anem calents de la pujada).

El Pere es demana la primera i comença els primers metres, molt ben assegurats i per una placa bonica amb un sol pas més difícil quasi arribant a la reunió.

La segona segons la ressenya és més suau i jo que tinc ganes de gresca l’empalmo amb la tercera que presenta algun pas més difícil, quedant una tirada més complerta, llàstima que la corda pesa molt en els metres finals de la tirada.

La tercera tirada, és la més maca de tota la via, primer una placa que poc a poc va posant-se dreta fins arribar a un arbre, superar-lo és el pas més finet de la tirada amb un petit flanqueig a la dreta fins agafar l’aresta, d’allà fins la reunió , pel fil de l’aresta és un tram molt estètic.

La quarta tirada torna a tocar-me i com l’anterior que he fet, el primer tram és suau i decideixo seguir amb la següent tirada que ja és més potent, amb un tram molt vertical però molt més bonic.

La cinquena la deixo pel Pere, una rampa fàcil que ens deixa a la feixa on també acaba la Ramona i que és la feixa de baixada de moltes vies.

Mentre anem baixant ens adonem que hem fet la via molt ràpidament i encara tenim temps d’amanir la sortida amb quelcom més i decidim embarcar-nos en fer el primer tram de la via Antikrestes, però com fa temps que no venir per aquesta zona ens equivoquem a la baixada i anem a parar a l’altura de la segona reunió, (teníem que haver baixat tota la ferrada, però tan sols hem baixat un tram fins una feixa inter mitja), ara ja és tard per rectificar i decidim tirar amunt com tenim pensat.

La primera tirada comença suau , fins un ressalt en forma de dau que ens obliga a fer-lo amb A0 (nosaltres creiem que fèiem la segona tirada) i teòricament és quinqué superior, (si que apreten aquests graus , uuff).

La següent tirada , segons els nostres càlculs és de flanqueig i fàcil , però davant nostre hi ha una senyora placa que pot ser qualsevol cosa ,, però no quart grau !!.

Com que és la única línea amb assegurances que hi ha per la zona , decidim pujar-hi i aleshores el Pere se’n adona del nostre lapsus, (anem una tirada per sobre de la que teníem pensat), ara tot queda més clar.

La tirada és una preciosa placa de cinquè grau (hi ha un tram que una mica més de grau no li faria cap mal) amb les assegurances amb aire entre elles però molt i molt bonica.

La següent , presenta un flanqueig a la dreta per sortir a la feixa que baixa del coll, un pas de quart grau per començar i desprès cal anar en compte perquè passes sobre un bloc completament lliure que descansa sobre la paret i cal passar per sobre, (cal dir que és gran com un cotxe).

A la reunió del coll , decidim deixar l’escalada per avui i venir en una propera escapada per fer tota la via.

Ara tan sols cal tornar a desfer la ferrada i arribar al cotxe, tot i estudiant el punt on comença veritablement la via per tal de tenir-ho present.

Com que avui és diumenge decidim anar directes a Bellcaire i veure a la gent del bar Sport a més de fer la cervesa amb braves i una bona ració d’aixecamorts.

J. ESTRUCH