OKUPES

DIVENDRES, 30 DE MARÇ

Aquesta setmana és atípica, no sortim per passar dies fora sinó que estem fent escapades curtes.

El dimecres, aprofitant el bon dia anem als rasos de Peguera amb la Martina per fer el seu estreno de trineu i tot i que per dijous i divendres donen mal temps, finalment quedo amb en Pere per fer una escapada el divendres.

Mirant la meteo, sembla que la millor opció é sanar a ponent, perquè la tempesta passarà per la nit i potser que al mati podrem escalar.

El nostre objectiu, la paret de Montrebei.

Quedem com sempre a Jorba per deixar un cotxe i poder abaratir la sortida i enfilem carretera vers l’Arago.

Tot fent carretera, les expectatives no son gaire bones, tot el Pirineu és veu completament tapat i ni rastre de les clarianes que tenim que veure per l’Oest.

Ens aturem per esmorzar poc abans de Benabarri i tot segueix igual. Ara  si que cal prendre una decisió.

Pensant que no s’aclarirà el temps , decidim donar un tom al nostre objectiu, anirem de descoberta i si encarta escalar ho farem sinó, coneixerem un lloc nou.

Decidim anar a la Serra del Sis on hi ha una via que tenim tots dos a la llista de pendents, la via Okupes. Aquesta via de tant temps de veure-la a la llista, tenim clar on esta situada però no hi hem estat mai, per tant .... aventura assegurada.

Deixem la carretera principal a Tolva i seguim direcció Queixigar. Aquí encara i plou i cau quelcom més que aigua, però tan li fa.

Al mateix creuament de carreteres hi ha mapes per a situar-nos i agafem una petita pista (asfaltada) que indica coll del vent. No esta gaire be en alguns punts però amb 18 quilometres arribem a la cabana on deixarem el cotxe.

Ja no plou , però hi ha molta boira que ens tapa completament el cim de la paret i per l’Oest ja comencem a veure les boires trencar-se, caldrà decidir-se que fem.

Com que aquí no és un lloc per venir-hi molt sovint, ens la juguem i marxem a la recerca de la via.

El primer tram de l’aproximació és molt còmode, per una pista ample que voreja la base de la paret i no la deixem fins que aquesta ja comença a pujar per una canal. A partir d’aquí cal flanquejar a la dreta , sense camí , fins trobar una canal de terra a la dreta de la que trobarem una petita fita que senyala l’inici de la via i si tenim vista , un primer espit a uns cinc metres, però molt amagat.

L’itinerari és bonic , encara que la roca no acompanya gaire i menys estan tot mullat.

A la primera tirada tan sols hem trobat l’espit del principi i el segon l’he vist una vegada superat el lloc on està, per tant he passat de anar-hi.

La segona dels dos espits que hi ha , el Pere no n’ha vist cap i ha pujat auto assegurant-se en savines , jo de segon els he vist uns metres a la dreta de per on hem pujat nosaltres.

La tercera, si que he vist el pito i l’espit, però sortir d’allà m’ha costat sang i suors, la canal regalimava aigua a dojo i he tingut que anar a la dreta amb un passatges molt exposats i amb roca pse, pse. M’ha anat d’un pel de provar la duresa de les costelles.

La quarta, és la més interessant, també hem trobat dos espits (aquests si que els hem vist a temps) , cal navegar entre roca no gaire compacta, però molt bonic.

La cinquena, es una caminada entre rocam trencat fins arribar a la paret següent, com no hi ha res a la reunió nosaltres hem anat un xic més a la dreta i hem vist la darrera reunió quan fèiem el camí de descens.

Vaja que hem fet quasi una via en paral·lel a la okupes, je, je.

La baixada molt còmode per un camí fresat i senyalitzat.

De retorn a casa he cercat informació a la xarxa i he vist que en aquesta època  hi ha restriccions per aus, però nosaltres no hem vist cap senyal  d’avis , (i tampoc cap au per la zona).

J. ESTRUCH