Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 5 d’abril de 2018

TIO MARIA + CABRAS LOCAS


DIUMENGE, 25 DE MARÇ

Comencen les vacances de setmana Santa i tota la normalitat se’n va en orris .
Amb la Martina per casa tot es revoluciona i si hi ha quelcom que queda aturat és el blog que a data d’avui ja porto un retard de quatre entrades.
Aquest diumenge vàrem quedar amb la colla del Penedès , volíem fugir del mal temps, (com venim fent tot aquest trimestre, uufff!!!) i amb un ull posat al meteoblue decidim anar a Abella de la Conca amb l’esperança que el front de pluges ja haurà superat aquesta zona, però arribem al pàrquing i tot esta xop, de fet encara cauen gotes i el cel no dona cap símptoma de clarejar.


Es clar que no podrem fer res de res, cal cercar alternatives.
Atesa l’hora que és , poques alternatives tenim , però decidim arribar-nos a Sant Llorens de Mongai, el nostre refugi d’hivern per provar sort i allà el sol comença a sortir que juntament amb la qualitat de la roca més porosa ens dona marge per escalar.


Formem dos grups, en Pere i jo i darrera en Toni, l’Angel i en Benjamí.
Primer anem a fer la creta Tio Maria, que jo sempre l’he tingut en cartera i mai trobava el moment per anar-hi.


Tres tirades entretingudes i força boniques, sobretot la segona i tercera, però no deixen de ser fàcils i assegurades, per tant les enllestim en un moment. Acabada la via, encara tenim ganes de més, sobretot ara que comença a lluir el sol.


Mentre esperem la segona cordada, pensem en una nova via que complementi el dia i ens decidim per la “Cabras Locas” a la paret de la Formiguera.


La primera tirada d’aquesta via presenta una roca que fa fresa però que és mes bona del que sembla (sanejada) un flanqueig a la dreta ens deixa en un replà , sota un petit diedre, aquest el superen amb un pas d’Ae perquè esta humit i relliscós després seguir el flanqueig a la dreta fins entrar a la reunió.


La segona tirada comença amb una barreja de Ao i lliure, crec que els “potents” ho fan tot en lliure, fins superar un petit desplom. Després cal seguir una fissura no gaire marcada fins la carena, on s’acaba la via.


Com que tenim els companys per darrera nostre i no volem apedregar-los , decidim baixar per les instal·lacions de la via Verd Glass .
Mentre esperem els companys, anem baixant fins el cotxe , fent una recollida d’espàrrecs, que acaba de deixar-nos ben satisfets.
Hem pogut salvar una nova sortida i aquest any ja he perdut el compte de les vegades que el temps ens ha fet la guitza.... uufff.

J. ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada