ARESTA HERNANDEZ ROVIRA

DIMECRES, 16 DE MAIG

Aquesta setmana no tenim problemes amb el temps, la meteo dona bonança arreu i podem escollir amb tranquil·litat el nostre objectiu.

El meu company el Gines, no ha escalat mai a Montrebei i jo tic ganes de fer unes fotos des de la vessant aragonesa de la paret de Catalunya i de la Pertusa. Per tant , li proposo anar a fer la cresta Hernández Rovira a Monfalcó.

Sortim d’Esparreguera a les sis trenta i a les nou , ja estem al refugi, tot ha anat com la seda i teníem calculat.

Ara després d’esmorzar i sense necessitat de moure el cotxe, ens preparem per començar l’activitat.

La primera parada la fem a l’ermita de Sant Quiteria , molt bonica i encinglerada just a la carena. Després  cal seguir el camí que porta a la cresta Urquiza Olmo passant per uns trams de cadenes i quan l’aproximació a aquesta via es desvia a l’esquerra per enfonsar-se en el torrent, cal seguir per la carena i poc a poc anar desviant-se a l’altre vessant per cercar un coll que separa les dues vies.

Aquí ja no hi ha problema  i l’aproximació esdevé lògica, en aquest punt acabarem la via , ara cal davallar per la canal que separa les dues arestes fins arribar a un tram protegit per una corda  que seguirem fins baix.

Nosaltres , just acabar la corda hem flanquejat , (sense camí evident, encara que no hem sigut els primers en fer-ho) vers l’aresta i hem sortit a mitja primera tirada de l’esperó.

Per anar a peu de via , cal baixar uns metres més després de la corda seguint la canal i vorejar per sota l’esperó de la dreta. Una vegada vorejat, cal pujar per la vessant Sud fins veure el principi de la via.

Nosaltres hem superat el tram de primera tirada fins la reunió on hem començat l’escalada i ens hem encordat.

La segona tirada és difícil, sobretot si vols anar per la placa, (per la dreta hi ha un arbre i una fissura que ajuda bastant. En el primer tram ha calgut fer un A0 i una sortida difícil  i entrant a la reunió cal apretar les dents per deixar el confort de la assegurança abans d’entrar a la reunió, tots els cantells son roms.

La tercera tirada comença potent amb encastament, però després és fa bonic d’escalar anant a cercar la placa més fissurada i acabar la tirada quan s’acaben les dificultats.

La quarta tirada és la continuació de la carena  per terreny no gaire agradable i per la vessant Nord, hi ha un parell d’assegurances en el primer tram. Nosaltres hem fet reunió en una reunió improvisada , uns deu metres de la veritable reunió.

La cinquena tirada, hem acabat la tirada anterior i hem fet la següent, amb uns cinquanta metres de corda, els metres finals no son difícils i ens deixen al peu de “la muela “.

La sisena tirada, comença amb un flanqueig per la vessant nord, més espectacular que difícil i supera un diedre on la roca no te un aspecte agradable però que fa uns cantells molt bons per agafar-se i progressar, una vegada dalt de l’ agulla cal flanquejar-la tota i a l’altre vessat hi ha la reunió i el ràpel.

Un ràpel volat de 25 metres ens deixa en un collet on hi ha un parabolt en la vessant contraria. Cal anar en compte , nosaltres ens ha costat controlar les cordes donat que feia aire i la vessant Nord esta plena d’arbres que dificulten la recuperació, millor fer el ràpel amb una sola corda.

La setena tirada comença per un diedre seguint l’aresta i sobre d’aquest cal anar amb tendència a Sud on hi ha un parabolt. Per sobre d’aquest i un xic a l’esquerra hi ha un diedre net que cal superar, es un diedre molt incòmode de fer , sort que és curt. Superat el diedre seguir aresta amunt fins la reunió en un collet, les cordes arriben ben justes i cal tibar de valent per arrossegar-les.

La darrera tirada és seguir la carena fins el pot de registre, com d’altres cordades nosaltres tampoc hem trobat un pitó que hi ha emplaçat, però la tirada és fàcil d’assegurar amb flotants.

Al cim, foto i desfer el camí d’aproximació fins el refugi on ens espera una cervesa ben fresca..

J. ESTRUCH