Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

divendres, 11 de maig de 2018

VIA PEPE EL CHINO I VIA CARLES ANDRES


DIMECRES, 09 DE MAIG

Després de la marrada de dissabte, aquest dimecres no volem fallar i ens decidim per no ser tant agosarats i quedar-nos a prop, tot i que les prediccions segueixen fent la guitza i donant aigua cada dia.
Hem quedat amb el Ginés i anirem per la zona de la Noguera, que és on normalment fa millor temps.
Anem directes a esmorzar a Cal Pedro de Camarasa i amb la mosca darrera l’orella. La meteo dona bon temps, però aquí hi ha una boira  que envolta  totes les parets incloses les parets del Montroig.
Després d’esmorzar , el temps segueix igual, gris i humit, però nosaltres volem seguir amb els plans inicials.


El nostre primer objectiu és la via “Pepe el chino”, quasi tots els companys l’han fet i diuen que es interessant, l’única pega és que esta aïllada de tot i anar-hi per ella sola queda molt curta. La meva intenció és enllaçar-ho amb una zona propera que es diu Aiguabarreig on hi ha algunes vies curtes semi equipades i que no conec.


La via “Pepe el chino” comença just al voral de la carretera.
La primera tirada és la que m’ha agradat més, tot i que costa un xic acostumar-se a la roca, tan relliscosa però el tram de bavaresa és bonic i cal complementar les assegurances.


La segona em recorda la via Alta tensió de Montserrat, l’única pega que li veig (per trobar-li una) és que la reunió està un xic alta i per fer fotos costa posar-se bé i assegurar al mateix temps. La roca segueix relliscosa i cal anar en compte i l’entrada a la segona reunió si vas per dalt és de contorsionista.


La tercera tirada , ja presenta una roca a la que estem més acostumats, la típica del sòcol, primer uns passatges verticals per perdre continuïtat aviat i entrar a la reunió caminant.


La quarta tirada, sort n’hi ha d’un arbre que facilita la progressió, però inicialment hi ha un parell de passos durs fins que la roca perd verticalitat i progressa per un diedre fàcil fins el tram final on un diedre a protegir ens treu de la via.


A la sortida hi ha una gran perdre amb grapes sicats que dona mala espina.
Per baixar hi ha un camí que ens deixa a la carretera molt a prop del túnel de la carretera, en aquest trajecte esperava trobar un desviament per anar al sector Aiguabarreig però no l’hem vist. Caldrà investigar com anar-hi?.


Com que ja estem a la carretera , li proposo anar fins Sant Llorens de Mongai per acabar de fer la jornada, de fet son les dotze i mitja, massa aviat per deixar de escalar.


Anem directes al pàrquing situat sota el cilindre i amb les cordes i algunes vagues marxem a fer la via Carles Andres del Cilindre, teòricament un encastament de 90 metres.


Seguint les indicacions de la ressenya que portem no hem agafat res, tan sols bagues i algun fissurer i la veritat que algun camelot no hauria sobrat, sobretot a la tercera tirada.
Xapeau !!! pels que van obrir l’itinerari, molt bonic, però amb les assegurances mínimes.


Per cert , a la sortida jo tan sols he vist un espit, (que he fet servir), però el company n’ha vist un altre que jo no he vist. Aquesta tirada és molt espectacular.


Una vegada al cotxe, tornem a Camarasa per  fer la cervesa de rigor.
Per cert, el Sol no l’hem vist fins les tres de la tarda, tot i que la meteo deia que faria sol tot el mati.

J. ESTRUCH

1 comentari:

  1. Enhorabona! aquesta temporada l'hivern s'allarga i la pluja ens persegueix, però les ganes d'escalar veig que poden amb tot!

    ResponElimina