VIA TOTXA PETRA

DIMECRES, 30 DE MAIG

No tenim remei, tot i saber que ens mullarem, nosaltres erre que erre i desafiant el temps.

Hem quedat al Hotel del Bruc per sortir com cada dimecres, sense tenir clar on anirem. Tots portem una proposta, però sembla que la més assenyada és anar a ponent donat que la turmenta de des de l’Est i Sud.

Ens trobem cinc companys, la Isabel, en Joan , l’Antoni i el Manel, , d’entrada anirem a esmorzar i veient el temps decidirem.

Primera parada al bar Pere de Camarasa, on sembla que no hem escollit gaire acuradament el nostre destí. Tot està moll i el cel no cal ni dir l’aspecte que té, uufff!!.

Esmorzem i esperem que després tot tingui una altre cara, però acabat l’esmorzar, res, tot segueix igual o pitjor.

Finalment ens decidim per anar al Torrent Fondo, on les vies son curtes i amb poca aproximació.

Escollim anar al sector de més a l’esquerra on hi ha alguna via que no hem fet i podrem repartir-nos.

Arribats a la carena , no triguem gens en preparar-nos per fer el ràpel d’accés i baixar, tot i que el cel ens dona senyals de turmenta i forta per la part de Balaguer, però confiem en que no ens atrapi.

Fem dues cordades, la Isabel i en Joan escolleixen la via Adoptada que ja he fet i nosaltres tres, anem a la Totxa Petra que el Joan ja ha fet.

La primera tirada esta completament molla però el seu generós assegurament fa que puguem pujar sense gaires calamitats, això si amb alguna que altre patinada per la molsa mullada. Cauen gotes, però es pot aguantar.

A la segona tirada, ja és diferent, el cel ha obert les portes i cau el que no esta dit, amb les ulleres posades em cal un netejavidres per poder veure-hi clar però cal sortir d’aquí i seguim pujant, ara si, completament mullats, per sort, avui m’he posat el cangur abans de quedar completament moll.

A la tercera tirada, sembla que el temps ens dona un respir i dalt de la carena podem plegar el material mullat però sense ploure .

Arribats al cotxe, sant tornem i, un nou ruixat però ara vist des de dins del cotxe.

Baixem fins a Sant Llorens per veure si podem fer quelcom més, però tot està xop i decidim que la millor jugada és anar al càmping per fer un bon dinar, mentre veiem com els ruixats van caient fora al pàrquing.

No ha estat una sortida molt profitosa en lo referent a l’escalada , però si en lo referent a la bona companyia.

J. ESTRUCH