Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

divendres, 20 de juliol de 2018

VIA VALLE DE CANFRANC


DIMARTS, 17 DE JULIOL

Comença la temporada estival i cada un de nosaltres prepara les vacances amb la família però sempre ens agrada marxar amb un bon regust d’escalada a la gola en previsió dels dies que no podrem escalar.
Aquest és el cas del Manel que aviat marxarà a terres del Nord i com que sap que no podrà escalar , volia marxar, satisfet.


Va proposar-me sortir dimarts per anar al Tobazo (Canfranc) i fer una via el dimecres.
Després de consultar-ho amb la família, vàrem començar els preparatius logístics, però a darrera hora les previsions de turmenta el dimecres per la tarda va fer canviar els nostres plans i vàrem decidir sortir el dimarts (amb el temps més segur)
Sortim a les sis del matí del Bruc i anem directes fins al pàrquing de Rioseta, on hi ha quatre cotxes, ufff.


Després d’esmorzar, en preparem i comencem l’aproximació darrera d’una cordada que ha sortit uns minuts abans, per sort aquesta cordada va a la via Tobazogan. Nosaltres seguim el camí d’aproximació i abans de agafar el desviament per acostar-nos a la paret ja veiem dues cordades a la via que volem anar , “El valle de Canfranc” i una tercera que va a la via Torrijos. A mitja paret hi ha una tercera cordada a la nostra via.


Deixem que la cordada que ha arribat just abans que nosaltres a peu de via comenci l’escalada, però veiem que un dels nois no esta gaire avesat a fer via llarga i els demanem avançar-los tot fent dues tirades juntes.


Fem les quatre primeres tirades en dos trams, per sort les moltes assegurances que hi ha ens permeten fer sortides amb ansamble, sense patir.
A les tirades quatre i cinc trobem una nova cordada però com que anem llançats passos de la reunió i segueixo pujant. Aquí me’n adono que la corda no arriba fins la reunió i com les tirades ja son més difícils , faig reunió passat el tram més vertical entre dues assegurances de progressió.


El Manel, que va darrera segueix la tirada i ja ens plantem al final de la primera feixa, hem fet quatre tirades.
El segon tram és més enrevessat i el fem sense saltar-nos cap reunió.
La primera (que seria la vuitena) és un diedre vertical de 35 metres que ens deixa sota d’una gran placa llisa.


La següent és el tram anomenat “el espejo” i aviat hem comprovat el perquè del nom, cal confiar i molt amb l’adherència dels gats en una sèrie de moviments seguits a la placa, superada aquesta ja més fàcil fins la reunió.


La tirada següent, denominada “el hueso” puja per una placa sobreposada a la paret en forma d’os, una vegada superat aquest tram , seguir per un diedre a l’esquerra fins un nínxol que cal superar per entrar a la reunió.


Aquí tenim que fer un flanqueig caminant a la dreta per una cornisa fins que s’acaba i trobem la reunió.
Les següents tirades van per terreny indefinit entre petits diedres, amb travessies a dreta i esquerra per anar salvant  sostres, amb un adequat treball de cordes hem pogut enllaçar dues tirades seguides.


Ara tan sols ens queda superar un petit tram vertical i seguir l’aresta que ens porta al cim, ja molt més fàcil.
Quan arribem al cim , encara hi ha la cordada que hem vist des de el terra a mitja via i ens serveix per controlar el camí de baixada, tot seguint-los amb la vista.
Mentre baixem i ja sota la via veiem a les cordades que hem avançat que estan en el tram final de la via.


Una vegada al cotxe, coneixem a un company escalador (Juankarlos) que és molt bon coneixedor i aperturista de la zona i ens explica novetats que hi ha a la paret i ens recomana noves vies aquí i a Ruaba..


De baixada ens aturem a Villanua per fer un bon dinar, que ens el hem ben guanyat  !!, i directes al Bruc on arribem sobre les set de la tarda. Han estat tretze hores intenses d’activitat.

J. ESTRUCH



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada