Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 27 de setembre de 2018

SENDERO LIMITE


DISSABTE, 22 DE SETEMBRE

Sembla que el temps comença a donar símptomes de canvi, s’ acosta la tardor, però encara queden dies per poder fer alguna de les escalades que tinc al sarró de pendents.
En les visites a Riglos que he fet sempre he volgut visitar les zones d’escalada del marge dret del riu Gallego, Agüero i Ruaba, però sempre he deixat passar la temptació perquè tenia molta feina pendent a Riglos.
Molta gent me’n parla meravelles de aquestes zones i aquesta setmana ha sorgit l’oportunitat de visitar-les en companyia del Manel que està en la mateixa tessitura que jo.
Planifiquem la sortida i a darrera hora l’Isabel també s’apunta, millor perquè ella si que coneix la zona i ens podrà orientar.


Atès que son hores de cotxe decidim sortir a les sis del matí del hotel del Bruc, ara hem vist que sortint com sempre a les set , hi ha temps de sobra per anar-hi amb tranquil·litat.
A les vuit llargues ja estem a Ayerbe on ens aturem per esmorzar.
Hi ha dos camins d’aproximació, però l’Isabel diu que el de Murillo normalment esta dolent i decidim anar per Agüero.
Amb les indicacions que hi ha a la xarxa no tenim cap problema per trobar-ho i comencem l’aproximació.
Una vegada a peu de via ens repartim les tirades per estalviar-nos fer canvis de corda .


Les quatre primeres tirades, son molt interesants , verticals i amb un grau força còmode, a més les moltes assegurances que hi ha fan de l’escalada un plaer.
A partir de la quarta i fins la vuitena nosaltres les hem fet en dues, son un xic més curtes del que diu la ressenya , a més al tenir un grau baix fa que siguin molt ràpides de fer.


Ara tan sols ens queda una tirada per arribar al cim del mallo común que és on acabava la via abans de la seva ampliació, nosaltres per no fer canvis seguim encordats fins el peu del tram final tot i que és un tram que es fa caminant.
Fa tres llargs que anem darrera de dos escaladors que ens precedeixen i com que fa molta calor , decidim cercar ombra darrera algun arbre mentre esperem que agafin distancia.


Una vegada veiem que la separació és suficient , comencem el segon tram.
Una primera tirada molt vertical amb un pas picant just al començament, hi ha un forat sota un gran bloc que és la clau del pas, si el veus aviat , el pas surt bé, però si no l’encertes, puges el tram completament descompensat.


Aquestes tirades son molt més curtes que les del tram de baix, sobretot perquè cal fer moltes sigues sagues.
La segona tirada és un xic més fàcil, però la roca cal controlar-la i fem reunió en un balcó amb vistes.


A la tercera tirada hi ha el segon creuament amb la via Lorenzo Ortas, aquesta se’n va a l’esquerra i la nostra supera un tram vertical força tècnic per fer un llarg flanqueig a la dreta. Aquest flanqueig és espectacular i molt fotogènic.
La darrera tirada surt per la dreta de la reunió i supera un petit desplom amb la roca no gaire bona, seguint l’aresta ja et deixa sota el cim .


Aquí hem tornat a trobar a la cordada que ens precedeix que son de la zona centre i aprofitem per baixar junts.
Sense arribar al cim i fent un flanqueig a la dreta arribem a l’aresta on comença la ferrada de baixada que ens porta de nou a peu de via i d’allà al cotxe.
Amb la calor que ha fet ens recuperen un xic a l’ombra i baixem directes a Ayerbe per recuperar forces i començar el retorn a casa.

J. ESTRUCH


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada