VIA CALÇOTETS

DIMECRES, 13 DE MARÇ

El dilluns comencen les mobilitzacions per sortir el dimecres ,i com sempre ho fem per whassap. D’entrada hi ha moltes inscripcions però aviat algunes van fallant per diferents motius.

El Josep que està a Benasc deixa caure una proposta que sembla que la gent miri amb bons ulls. “si pugeu fins a Sopeira , jo baixo i ens veiem allà”.

Finalment el dimecres a les set del mati, ens trobem al pàrquing , quatre, l’Antonio, el Manel, la Isabel i jo , suficients per omplir un cotxe.

A les deu del mati, ja estem aparcats a Sopeira, després d’haver fet un bon esmorzar a Pont de Muntanyana.

En el camí de pujada , hem començat a decidir que farem i com ens repartirem, amb el resultat que els meus tres acompanyants del cotxe  aniran a fer la via “Gosa” i el Josep i jo anirem a la “ Calçotets” perquè la seva ja la tenim feta.

Quasi tota l’aproximació la fem junts i just sota les parets ens separem, ells a l’esquerra i nosaltres a la dreta de la gran canal i directes als nostres objectius.

A peu de via, deixem roba i les sabates perquè la via cal rapelar-la i comencem l’escalada.

La primera tirada, comença per una rampa que poc a poc va redreçant-se amb un passatge força dur de fissura en bavaresa al final per superar una petita agulla.

La segona, la mes lletja de la via, per lo bruta que esta i on cal anar a cercar la millor roca per progressar.

La tercera , es curta i ens deixa sota d’una espectacular fissura que supera una placa amb tendència a la dreta, és de les bones tirades de la via. Està ben assegurada , tot i que en un pas ha calgut posar un camelot petit per fer el passatge amb tranquil·litat.

La cinquena tirada, és de tràmit i segurament la mes estranya de la via, un flanqueig quasi descendent a l’esquerra per una petita cornisa fins arribar a la vertical de la reunió i enfilar recte amunt fins sota d’un gran mur.

La sisena tirada, un mur de navegació força difícil i obligat que et deixa els peus a caldo, molt ben assegurat, per sort a la reunió hi ha un petit replà que et permet treure´t els peus de gat i descansar els dits, (avui torno a portar els peus de gats petits i m’estan tornant a gastar la mala passada de la darrera setmana a Montrebei, tot i que avui he pujat sense mitjons).

La setena tirada , comença suau fins arribar a un gran mur vertical, que cal superar també navegant a dreta i esquerra de les assegurances, en algun tram cal apretar de valent tot i la dificultat que marquen les ressenyes.

Mentre fem la vuitena tirada , ja veiem als companys situats a la feixa i preparant-se per començar la baixada

La vuitena, és una senyora tirada, molt mantinguda i molt vertical, hem pogut fer-la amb algun pas de A0 i descansos a les assegurances, quan la tirada perd més verticalitat les assegurances allunyen i cal escalar amb tranquil·litat.

Segons totes les piulades , diuen que millor no pujar al cim de l’agulla perquè no hi ha instal·lació de ràpel per baixar i nosaltres hem fet cas de les recomanacions,(ja en tenim prou de patiment de peus).

Amb sis ràpels ens hem presentat altre vegada a peu de via. Ara tan sols resta baixar fins la canal de pujada i desfer el camí d’aproximació.

A pàrquing ja tenim als companys que han estat més rapits que nosaltres.

Ens acomiadem del Josep que torna a Benasc i nosaltres anem a la recerca del primer bar que trobem obert per fer la cervesa i un bon apat, per sort a pocs quilometres tenim al restaurant Rocamora que esta obert.

J. ESTRUCH