Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

diumenge, 17 de març de 2019

VIES ROCO PUNT EXTREM + DIEDRE DE L'AMISTAT


DISSABTE, 16 DE MARÇ

A  principis de setmana ja hem concretat amb el Juan Carles la possibilitat de sortir el dissabte, ara tan sols cal esbrinar l’objectiu, en funció de la meteo i de les preferències.
Aquesta setmana ens decidim per anar a fer quelcom tranquil i sense gaires complicacions. Li proposo anar a Montroig per fer la darrera via oberta del Juan Gutierrez a la zona de l’aiguabarreig, on en tinc alguna de pendent però que el Juan Carlos ja ha fet.


Anirem a la via “Roco punt extrem” i desprès si en tenim ganes complementarem l’escalada amb alguna més.
A les set trenta quedem com sempre al Bruc i sortim direcció Bellcaire per esmorzar i una vegada tips, amb tranquil·litat direcció Camarasa per deixar-hi el cotxe.
La via esta just a l’entrada del primer túnel de la presa anant direcció a Tremp, però és millor deixar el cotxe una vegada superats els dos túnels en aparcaments que hi ha a banda i banda de la carretera. És millor perquè la baixada es fa pel camí de la cova del tabac i és la zona més propera.


Una vegada aparcats preparem el material i ens cal desfer el camí que hem fet amb el cotxe fins l’entrada del primer túnel on hi ha una escala que ens permet deixar la carretera i anar al principi de via.
Hem quedat sorpresos de la gent que hi ha, (no sabíem que han equipat, i estan equipant, un munt de vies d’esportiva que per la gent que hem vist anar-hi son molt populars).


A la via , ja hi ha una cordada, però el segon de corda ja quasi esta pujant la primera tirada i ni els veurem.
La primera tirada comença amb uns passatges verticals que ens deixen en un desplom, per la dificultat que presenta aquest, ni ens ho plantegem i amb un estrep, superem les dificultats, desprès un díedre fàcil i travessem un bosc fins la reunió.


La segona tirada , és un mur vertical que poc a poc va perdent consistència  fins la reunió.
La tercera tirada és la primera en la que ens ha calgut reforçar les assegurances amb flotants, un camalot del 0,75 i un del dos han estat suficients per protegir la tirada, la resta equipada.


La quarta tirada és la més forta, primer una placa vertical que ens porta a un díedre, a l’entrada d’aquest hi ha un parabolt que si l’aprofites , rebaixa considerablement la dificultat, segueix un díedre que pot protegir-se amb peces petites i finalment un desplom on cal posar-hi també peces petites per protegir el tram de sortida, més espectacular  que difícil.


La cinquena tirada, és curta, un mur trencat per una fissura vertical, on hi ha blocs sikats i que amb un pas de decisió et permet superar les dificultats.
Ara tan sols resta travessar una feixa i fer el darrer mur, fàcil fins el cim.


Una vegada al cim, son les tretze hores, molt aviat per deixar d’escalar, i decidim seguir amb el nostre segon objectiu, el Díedre de l’Amistat.


Per anar fins el peu de via , ens cal anar a cercar el camí de la cova del tabac i seguir-lo en direcció a la cova fins les primeres cadenes, aleshores surt un corriol que per sota les parets va resseguint-les direcció Oest. Quan arribem sota la vertical de la via cal deixar-lo i camp a traves pujar fins la paret.  Com que una vegada varem anar-hi per conèixer el peu de via de la via “Celtas cortos” no ha estat cap problema trobar-ho. Total uns trenta minuts de passejada sota un Sol de justícia.


La primera tirada fins darrera l’agulleta de l’amistat , on hi ha la primera reunió l’hem fet sense encordar i amb bambes, el tros de l’agulleta millor si portes gats o encordat, (hi ha pati sota, i si les bambes no arrapen?, passes nervis).


La segona tirada comença amb un flanqueig sobre d’un desplom, hi ha un pont de roca, un espit i una vegada fora de les dificultats un pitó.
La segona tirada, seria molt bonica si no fos per l’herba que hi ha, en algun tram és tan espessa que no pots apartar-la per posar-hi els peus, per sort en el tram més difícil hi ha menys herba, la roca és bona, però el seu aspecte no, sembla que siguin blocs , però no s’ha trencat res.


La tercera és una tirada molt vertical que és fa bé en els seus primers metres, però a la part final, desprès de dos ponts de roca, presenta una roca estranya i difícil de llegir fins la reunió.


Una vegada al cim, satisfets, cal fer el camí de baixada fins el cotxe.
Les dues vies ens han agradat tot i que aquesta segona ens ha deixat millor regust a la boca. No podem negar que ens agraden més les vies on cal treballar-se les asegurances.
Una vegada al cotxe, directes al bar Sport, per fer la cervesa de rigor.

J. ESTRUCH


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada