Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

diumenge, 21 d’abril de 2019

PERILLOSA MARIA


DIVENDRES, 19 D’ABRIL

Seguim en Setmana Santa , i cada vegada menys companys poden sortir, despres d’escalar dimecres i on l’Antonio va dir-nos que no podia sortir, vaig trucar a en Pere que segons les darreres informacions també havia quedat penjat per les festes.
Finalment serem tres, la Isabel, en Pere i jo.
La meteo es dolent arreu de Catalunya, per axó aprofito per introduir una de les meves vies pendents i que no esta dins del radi d’acció d’aquesta turmenta típicament mediterrània.


Els proposo la via Perillosa Maria a la Penya de Sant Salvador. Es una dia de la que hi ha molt poca informació a la Xarxa (i la que hi ha és poc concreta).
Sortim a les set del pàrquing del hotel Bruc  amb la Isabel . Al Pere el trobem a Carme, perquè ell puja de Vilafranca i li va millor. D’allà amb un cotxe directes a Areny on ens aturem per esmorzar.
Cap dels tres coneixem la zona però creiem que no ens costarà gaire trobar el nostre objectiu.
Situats a  Sant Orenç  ja veiem la paret i la pista que ens hi portarà. Amb el cotxe arribem al primer collet i el prat de que parla el Luichy en el seu llibre, però també parla d’un segon pàrquing uns metres més amunt i optem per deixar el cotxe en aquest darrer .
Sortim per un camí desdibuixat, però que la intuïció ens porta al collet que don pas a la zona de la paret, aquí comencem a trobar les primeres fites i una paret molt vertical plena de parabolts multicolors, superada aquest arribem al peu de via del nostre objectiu.


Sabem que la primera tirada comença per un sector esportiu i escollim la que sembla més factible per començar la nostra aventura. Uns primers metres més difícil del que semblen ens deixen en una petita feixa, nosaltres aquí hem tirat pel dret ( bé, mes aviat ens hem escaquejat per l’esquerra i hem superat el tram de l’agulla per un romenaig de darrera fins la reunió. Aquesta tirada, el primer tram difícil i la resta més suau.


Ara estem sobre l’agulla  i sobre nostre a uns vint metres veiem la següent reunió, aquesta via no presenta problemes , una fissura romenaig separa les dues reunions, (impossible perdre`t).



Ara ve “la tirada” , les poques piades de la via diuen que hi ha un lloc, “on tot s’acaba” i a fe que ho hem trobat. Primer uns metres verticals assegurats amb espit/parabolt, (no vull dir que sigui una assegurança nova, si no que hi ha l’espit vell i al costat un parabolt nou, que dona molta confiança. Superat aquest tram hi ha un díedre- bavaresa que cal protegir i acabat aquest un espit solitari, (aquí s’acaba tot !!!). Per sobre una xemeneia on cal posar-ho tot i sobretot peces grans, que malauradament no portem, desprès de mirar  les opcions de protegir el tram optem per la sortida de cobards. A l’esquerra nostre a uns tres metres, hi ha un parabolt de la via “Rosdina”, si volem sortir per dalt caldrà apretar i fer aquesta variant, (és moolt difícil, amb alguna sortida entre assegurances on cal tibar de valent). La primera idea era aprofitar alguna assegurança per poder entrar a la nostra via despenjant-nos d’una assegurança més alta, però aquesta tirada te tendència a l’esquerra, allunyant-se cada vegada més de la fissura i no és fins arribant a la reunió que no tornen a coincidir les dues vies, (molt de compte sobretot amb les dues darreres assegurances abans de retrobar la fissura que és un slab molt i molt difícil).


A la reunió, estem pensant si no deixar-ho, però ja som aquí dalt i la tirada següent no es veu tan potent. En aquesta tirada aprofitem les assegurances de la “Rosdina i d’altres que posem nosaltres , però hem arribat a una reunió amb anelles per rapelar i creiem que estem fora de via, de fet crec que hem fet un pupurri.


La ressenya del Jover diu que aquesta es la darrera tirada i per sobre tan sols un tram de tercer. Res de res, encara hem fet una tirada de quart grau amb algun passatge de cinquè per arribar al fil de la carena i desprès encara una altre tirada de trenta metres , aquesta si de tercer grau per arribar al cim.


Com que no hem trobat cap instal·lació de ràpel , decidim baixar caminant, primer a cercar les motxilles i desprès directes al cotxe.


Per cert, hem trobat el camí bo, al arribar al collet que fa el canvi d’orientació de la paret. Aquest ens ha portat d’una forma directa al prat on no hem volgut aparcar al mati.
Ja hem fet la feina, ara una bona cervesa i directes a casa.

J. ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada