TAPAS SANS DALLE

DIMECRES, 10 DE JULIOL

La setmana passada va trucar-me el Josep Lluis per proposar-me una sortida

 ( ell, per la seva feina poques vegades pot sortir els dimecres), aquesta vegada volia fer quelcom de llarg, assegurat i bona roca.

De les propostes que vaig fer-li , va decidir que volia conèixer la Dent d’Orlu , on no hi ha esclat mai.

A principis de setmana faig la proposta a la colla, però ningú va picar l’ham, o sigui que farem el viatge sols.

Hem quedat a les set i comencem el viatge un xic més tard.

A les deu ja estem al pàrquing preparats per fer l’aproximació, tenim la mosca darrera l’orella perquè hem trobat la carretera i la pista força mullada, fa poques hores que hi ha plogut. A més el cel esta completament tapat de boira baixa.

Però ja que estem aquí , decidim pujar. Al coll de l’egue. estem completament envoltats de boires. (Ha estat un fallo, no pensar que la paret demana un temps que assecar-se).

Però a peu de paret, hi ha força gent, un grup de sis persones al peu de la vira, i una cordada de tres persones a la que intuïm que serà el nostre objectiu, la via “Fleur de rodho”. Mentre ens acostem, el vent porta i treu boira baixa que impedeix veure res fins que som a peu de via. Aleshores la visió és decebedora, la paret es plena de regalims d’aigua per tot arreu.

Els tres escaladors que tenim davant , sembla que siguin un guia i dos clients, cosa que ens fa dubtar de posar-nos darrera o cercar una alternativa. Finalment decidim la segona opció i ens decantem per la veïna “Supersè”.

Les dues primeres tirades, fins la feixa, estan mullades però com que la dificultat es baixa podem anar pujant , però a la tercera tirada, que ja comença a posar-se tiesa, sembla que la via ressegueixi tots els regalims i a mitja tirada decidim deixar-ho per una propera sortida.

 Mentre nosaltres fem les maniobres per baixar, els companys de la “Fleur” també comencen a fer el mateix, massa perillosa !!.

Nosaltres agafem avantatge i baixant per la vira, decidim quedar-nos amb el grup que hi ha al principi de la vira, encara estan esperant que el temps millori, tot i que la meitat del grup ja ha marxat, i els tres que queden estan començant a preparar-se perescalar.

Nosaltres decidim posar-nos a la veïna “ Tapas sans dalle” que tot i estar mullada sembla que podrem fer-la.

Quan fem la segona tirada, els veïns, també, decideixen baixar, per una estona ens quedem sols a la paret, però veient que nosaltres seguim pujant, el guia i acompanyants decideixen seguir-nos.

La via segueix  una línia on s’ha buscat l’estètica i la millor roca, amb alguna tirada interessant, sobretot les que forçant el recorregut superen petits sostres amb bona ganda, tots ells enllaçats per plaques llisses  monolítiques i diedres.

Tot i trobar trams mullats es deixa fer bé, i hem arribat al cim ben satisfets.

De baixada volia fer alguna foto de la paret, però anem justos de temps i marxem directes al cotxe.

Ara tenim una bona tirada per tornar a casa i no ens aturem fins a Puigcerdà per fer la ben guanyada cervesa .

Una via ben aconseguida i assegurada, (encara que les assegurances allunyen), amb uns quants camalots mitjans i unes vuit o deu cintes, en tindrem prou

J . ESTRUCH