VIA FLEUR DE RODHO

DISSABTE, 10 D’AGOST

A les vacances sempre queda algun dia penjat i cal aprofitar-lo.

Desprès de baixar del Pirineu aragonès aprofitant la frescor tinc que estar uns dies per Esparreguera abans de fer una nova escapada a cercar la fresca del Pirineu.

Com que se que hi ha companys amb la mateixa situació, faig una proposta de sortida a la que s¡apunten el Juan Carlos i l’Isabel.

La meva proposta és pujar fins la Dent d’Orlu per fer alguna via de la cara Est.

Sortim com sempre a les set del mati i fem la primera parada a Puigcerdà, abans d’entrar en territori francès, on per cert trobem a companys del Maresme que també han fet la pensada d’anar a escalar al país vei. A les deu estem aturats al pàrquing on hi ha tres cotxes , per sort en dos d’ells encara hi ha el personal i tan sols en un la gent ja és fora.

Les vies que tenim pensades son les més sol·licitades i es fàcil trobar-hi cordades.

El dia esta completament emboirat i una boira pixanera envolta tot el prat, fet que ens fa dubtar si pujar o no. Però la voluntat fa molt i decidim intentar-ho.

Tot el camí, envoltats de boira  i al arribar al coll tot segueix igual, però un xic menys espessa. Al coll de l’Egua, el vent aixeca per moments la boira i ens permet fer alguna foto de la paret, i com no podria ser d’altra manera , una cordada fent la segona tirada de la via que nosaltres volem fer, !!! és el destí !!!.

Quan arribem a peu de via, ells ja estan començant la tercera tirada i ens animem a posar-nos darrera. Tenim la oportunitat de fer la via, perquè la darrera vegada que vaig venir entre gent a la via i la paret molla ens va caldre  optar per un objectiu menys exigent.

Ens repartim les tirades i el Juan Carlos comença, jo faré les tirades del mig i l’Isabel ens traurà de la paret.

Les dues primeres tirades son d’escalfament i tanteig amb l’adherència de la paret, i ens presentem a la feixa.

Les dues següents, son tirades fortes, on cal navegar entre les assegurances que no estan properes però que son suficients, tan sols hem posat un alien en un passatge que era difícil i amb el parabolt massa avall pel nostre gust.

Les quatre tirades següent, em toquen a mi, i n’he trobat de tots colors, la primera (cinquena) , una placa de cinquè grau on cal navegar (no sempre la línia recte és el millor camí).

La sisena, una placa d’adherència per disfrutar amb un passatge quasi al final que sembla difícil però que resulta molt fàcil de fer.

La setena, aquesta m’ha fet suar, un slab molt vertical on cal apretar les dents i no respirar gaire per no caure i com a final , superar un parell de sostres.

La vuitena, seguim amb les adherències i un altres sostret per acabar la tirada.

Cal dir que tota la paret la fem envoltats de la boira, tot i que en algun moment aquesta s’obre i ens permet veure un paisatge idíl·lic.

Ara li toca el torn a l’Isabel, una tirada de placa i com no podria ser d’altre manera un petit sostre al final com a cirereta del pastis.

Aquí ja comencem a sentir l’escalfor del Sol i per acabar de fer-nos la guitza, esta sortint per on va la via i quan llueix no ens deixa veure res.

Dues tirades de quart grau ens deixen a pocs metres del cim, on per cer llueix un Sol espatarrant.

Desprès de la foto de rigor i preparar les motxilles comencem el penós descens fins el coll i abans d’arribar-hi , la boira torna a engolir-nos i no la deixarem fins sortir del túnel de Puimorens.

De baixada, parada obligada a Puigcerda per recuperar forces i directes a casa.

J. ESTRUCH