Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimarts, 27 d’agost de 2019

VIA JOSEP RIGOL


DIMARTS, 20 D, AGOST

Trobar company en ple Agost és molt difícil, per axó és una sort comptar amb una companya com l’ Isabel que s’apunta a un bombardeig.
El diumenge tornant d’una escapada al Pirineu, llenço un globus sonda per cercar company i l’Isabel va respondre afirmativament.


La meteo no és gaire bona, però tenim “mono d’escalada” i  confiem amb la sort .
Quedem al Bruc i li proposo anar a agulles per fer una bona matinal. La meva proposta, la via Josep Rigol a la Monja, amb el desig que en acabar convèncer-la per pujar al Lloro i fer les ultimes tirades de la via “Realitat virtual” que van quedar al tinter quan vaig fer-la, per culpa de la pluja.


Fa temps que no vinc per Agulles i me’n adono del mal que ha fet l’aigua en algunes canals, però bé, el temps tot ho cura.
Arribem a peu de l’agulla i ens costa un xic localitzar el peu de via, però finalment ho trobem.


Les dues primeres tirades no presenten problemes, segueixen l’aresta del contrafort i van fins enganxar-se a l’ agulla de la Monja, son tirades fàcils amb les assegurances (testimonials) que cal endevinar la seva situació.


La tercera tirada, és més aviat un canvi de reunió, cal baixar una canal fins un arbre característic que hi ha més avall del coll i en el que farem reunió a més de servir-nos per iniciar la quarta tirada.


La quarta tirada comença amb un tram de “tarzan”, cal pujar al arbre fins trobar un parell d’assegurances que pugem amb estrep, a l’altura de la segona cal sortir a la dreta en un flanqueig horitzontal fins una nova assegurança i d’aquesta recte amunt fins una vauma que seguirem a la dreta on hi ha la reunió.
Aquí ens cauen les primeres gotes i comencem a mirar opcions per baixar per cames , si la cosa es complica, però les ganes d’escalar son fortes i decidim seguir, (sabem que sempre podem baixar de sota la bola .


La cinquena tirada és de navegar i no perdre el Nord, tret de les dues primeres assegurances, la resta , dues més , estan disperses per un mar de pedra i tan sols les veurem amb una bona intuïció.


Tan sols en queda una tirada i em fa molta mandra tenir que tornar un altre dia per acabar la via, pressiono a l’Isabel fins que accedeix a seguir (soc molt capsot!!).
L’última tirada combina artificial i lliure, i mentre pujo no em mullo, però al sortir del desplom,  aigua i vent em donen la benvinguda.
Quan puja l’ Isabel amb un cangur (previsora ella !!!) no ens entretenim gaire i baixem fins el coll on la pluja no ens molesta gaire.


Per sort deixa de ploure aviat, però les meves ganes de fer el Lloro també s’han refredat i caldrà tornar-hi .
Amb la feina feta, directes al Bruc per fer una bona cervesa.

J. ESTRUCH


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada