DIMECRES, 02 D’OCTUBRE
Ara que ja hem tornat del Marroc, volem tornar
també a la rutina i com sempre fem la crida a principi de setmana per veure qui
s’apunta a la sortida de dimecres, tot i que sabem que estem repartits per tot
arreu.
Finalment, el
dimecres som tres, el Ramon, el Gines i jo.
Aprofitant que les
temperatures han baixat proposo anar a Carranima i en Ramon i el Gines encantats,
resulta que no hi han escalat mai.
De les vies que no he
fet sembla que la que més agrada és la Tempus fugit i sense pensar-ho gens decidim
anar-hi.
La primera aturada és
a Artesa per esmorzar i d’allà directes a l pàrquing de Carranima.
L’aproximació com que
es curta i fàcil aviat la tenim enllestida i comencem l’escalada abans no ens
toqui el sol.
Comença la via amb
dos passos d’estreps, el segons cal fer-ho en un flotant i desprès per unes
rapisses fins sota una placa que ens fa suar força la sortida, resulta que hi
ha un pas d’estrep per entrar a una feixa però el pitó que assenyala la ressenya
no hi és i per sortir és molt difícil . Una vegada fora ja sense problemes fins
la reunió que ens ha costat força de trobar.
La segona tirada
comença per una placa vertical i cal creuar-la amb lleugera tendència a la
dreta i anar a buscar la reunió darrera uns arbres.
La tercera tirada
segueix un díedre que cal seguir a estones per ell i a estones per la placa de
la dreta. Costa però es pot amanir be amb flotants.
La quarta tirada és
curta comença amb una fissura ample que cal superar fins sota un desplom i una
vegada aquí, caminant a la dreta cal anar a cercar la reunió.
La darrera tirada és
la més completa, comença amb un pas d’estrep i desprès anar a buscar un desplom
amb forats on veure’m un parabolt, d’aquest cal fer un a tibada per agafar un
segon que dona pas a un flanqueig aeri a l’esquerra que hem fet en A0 , superat
aquest flanqueig tenim sobre un díedre que cal seguir uns metres i deixar-lo
per incorporar-nos a la placa de la dreta , just a l’altura una assegurança. Al
final del díedre cal anar més a l’esquerra per trobar un punt dèbil en un
desplom on hi ha una nova assegurança i que protegeix el pas més difícil de la
via.
Cal anar-hi decidit perquè
caure aquí significa costellada a la rapissa i no fa gens de gracia.
Una vegada a dalt amb
tres rapels hem arribar al terra, satisfets hem marxat directes a Artesa per
celebrar-ho amb una bona cervesa.
J. ESTRUCH
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada