Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

divendres, 10 de gener de 2020

VIA NO PLOU NI FA SOL



DIMARTS, 07 DE GENER

Aquesta setmana sortiré en un dia atípic, el dimarts, i no se si trobaré company. Però l’Isabel s’apunta a totes i a més el Joan també pot sortir. Bé aquesta setmana canviem el dimecres pel dimarts.
El Joan proposa anar a la Paret del “Llop Blanc” una paret que m’he mirat moltes vegades però sempre des de la distancia, o quan he escalat a Canalda o quan he anat a buscar bolets per la zona, però sempre amb respecte.
Avui proposa anar a fer una de les clàssiques, la via “ Gran Manitu” i clar, no puc deixar passar l’oportunitat.
La primera parada la fem a Solsona per esmorzar i d’allà directes al lloc on diuen que cal deixar el cotxe.
El Joan , fa molts anys va fer una via veïna però no recorda l’aproximació, caldrà aventurar-nos.


             (groc aproximació nostre, vermell l'aproximació bona, verd retorn al cotxe) 

Sortint del cotxe anem seguint camins i corriols però agafem la feixa inferior i aviat estem envoltats de bosc tancat que ens fa difícil la progressió. Pujant tarteres i obrint-nos pas per la boscúria , arribem a peu de via, però hem perdut un temps preciós .
El Joan s’apunta la primera tirada, que és segons la ressenya la més difícil, i a fe que ho és, aquesta tirada ens porta força estona perquè cal reforçar-la  molt.
De fet quan l’Isabel i jo pugem veiem el perquè de les bufades del Joan, és una tirada potent.


A la reunió mirem dues coses, la següent tirada que tan sols veiem un espit molts metres per sobre i el rellotge que marca una hora massa tardana per poder sortir amb garanties de la paret (no coneixem el terreny , ni la baixada).
Decidim que ja tornarem quan el dia tingui més hores de llum.


De tornada, trobem el camí bo i en poca estona estem al cotxe, i sense esgarrinxar-nos . Ara ja sabem com fer l’aproximació amb tranquil·litat.


Al cotxe, veiem que es tard per fer quelcom llarg però aviat per plegar i decidim anar a la zona de la  “Paret de la pluja” . Aquesta paret va ensenyar-me-la en Alarcón un via que anàvem a escalar a Riu Lacó .


A peu de carretera comencen totes les vies i nosaltres en decidim per una de central que resulta ser la via “ Ni plou ni fa sol” una via de tres tirades que ens permet estirar els músculs i fer algun metre.


De tornada ens aturem a Solsona per fer la cervesa de rigor.

J. ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada