ROCA SUBIRANA

DIMECRES, 19 DE FEBRER

Aquesta setmana desprès de molt temps de no coincidir, s’ha apuntat en Toni o sigui que serem tres els que hem decidit desafiar el temps i tot i que diuen que fara fred no renunciem a  fer la nostra sortida dels dimecres.

De les propostes que teníem preparades, descartem anar a l’Alt Urgell perquè la via que volíem fer és quasi cara Nord. Per tant ens queden dues propostes a escollir. Li deixem la responsabilitat al Toni que fa dies no surt i escollim anar al Solsonès i conèixer una zona en la que no hi he escalat mai, “El clot de Vilamala”.

Però la primera aturada la fem al bar “trabucaire” de Solsona per agafar forces, quan arribem hi ha boira però no es veu gaire consistent.

Una vegada tips , enfilem la carretera direcció Port del Compte, però al arribar al pàrquing on deixem el cotxe, veiem que la boira esta completament assentada al clot de Vilamala i no creiem que s’aixequi, al menys de moment. Donat que encara fa força fred, no volem passar calamitats i decidim fer un canvi d’objectiu.

Tinc pendent la via “Sang roja” a Riu Lacó i els proposo l’activitat, però arribats al pàrquing tenim la sorpresa que també la paret esta coberta per la boira, ufff !!! segona proposta anul·lada.

Surt la proposta de Canalda que hem vist que no hi ha gens de boira, estem just al límit, però és una opció que no els fa gracia i aleshores surt una nova proposta atenent l’hora que és. Anar a la zona del Santuari de Lord i fer alguna de les vies que el Lluis Parcerisa te obertes a “Roca Subirana”. L’Isabel ja n’ha fet  i coneix el lloc, per mi es bona opció perquè és una zona que no conec i pel Toni li és igual on anem però tampoc ho coneix.

Per sort a la zona de Sant Llorenç de Morunys hi ha molta menys boira que a l’altre vessant del Coll de Jou i arribats al parquing, sembla que el Sol vulgui trencar les boires.

L’aproximació a la “Roca Subirana “ és curta i molt còmode , a més tenim la sort que podrem deixar el material que no fem servir a peu de via.

La primera via que fem és la clàssica del sector , o la més coneguda, la via de la broca, que presenta tres tirades ben assegurades i amb una dificultat no gaire  forta.

La roca a la zona no és com per tirar coets però resulta millor del que em pensava a més al tenir forces assegurances no pateixes gaire.

Hem fet una tirada cada un per arribar a la carena i desprès sense treure’ns la corda perquè la carena es estreta i amb roca dolenta  hem anat fins un arbre on hi ha l’ instal·lació del ràpel que ens torna a deixar al costat del camí.

Tot i ser tard , veiem que encara tenim possibilitats de fer una altre via i ens decantem per fet la via “Visites inesperades” que està un xic a la dreta. Presenta un esperó força llaminer.

Aquesta via , te dues tirades fins l’aresta cimera, i la roca en alguns trams és bona, ens d’altres no, je , je. Però te alguna diferencia amb l’anterior via, la dificultat i la distancia entre assegurances. És força més obligada, tot i que en els trams difícils la roca és bona.

Hem patit més en el recorregut de l’aresta fins el ràpel, perquè son seixanta metres de cresta descomposta i molts trams en baixada, per sort trobarem dues reunions de vies que anem creuant i que ens serveixen per assegurar el recorregut.

Ara si que ja en tenim prou, hem deixat tres vies per a una propera visita i anem de cara a la cervesa.

J. ESTRUCH