Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 27 d’agost de 2020

EL RAP DEL NIÑO

DIMECRES, 19 D’AGOST

Avui és el segon dia d’estada dels Rosillo al càmping, axó vol dir que podrem sortir a escalar, però desprès de la pallissa a caminar del primer dia, ens plantegem on anar que no tingui gaire aproximació (caminant).

Primer cal escollir zona i seguidament la via.

La zona no ens costa gaire definir-la, la Vall de Boi, on podem trobar vies amb totes les orientacions. Ara cal negociar la via i axó “ja son figues d’un altre paner”.

Les primeres en sortir son les agulles de Comalestortes però l’aproximació és dura i amb molta pujada, descartades de moment.

De les vies de la zona baixa, en tenim moltes però n’hi ha una que sembla picar-nos l’ullet per la seva curta aproximació però dubtem per la seva graduació que es molt mantinguda. La via “El rap del niño”.

Finalment, agosarats de nosaltres, claudiquem a la seva suggestió i acceptem el repte.

Sortim a les set del càmping i a les vuit i mitja estem esmorzant a Barruera, desprès directes al pàrquing de la presa que ja comença a estar ple.

Creuem la presa i en quinze minuts mal comptats ja estem a la canal on comença la via.

Segons les informacions que tenim és una via on no és aconsellable abandonar perquè va molt en diagonal i el grau (alguns blogs aconsellen anar-hi amb el grau ben consolidat,..... ufff, no se pas que voldrà dir axó).

La primera tirada ja et dona un toc d’atenció,, roca humida amb molsa negre que no dona confiança als que no estem avesats a la seva textura, les assegurances bé però un pel allunyades (vaja, que t’obliguen a fer el passatge per desprès assegurar-lo) . Una entrada a la via, tonta , si no te la llegeixes bé i tot el recorregut amb tendència a l’esquerra i l’entrada a la reunió més im pressionant que no pas difícil.

La segona tirada te el seu punt clau a la sortida de la reunió amb un flanqueig a l’esquerra i un metres vertical difícils fins arribar a la primera assegurança. Desprès seguir amb tendència a l’esquerra seguint unes plaques fins la reunió, ja més fàcil.

La tercera , teòricament és mes fàcil , supera un díedre molt marcat amb una bona fissura de dits, però d’entrada no es veu perquè esta orientat al reves de l’itinerari i costa veure com entrar-hi. Les assegurances estan allunyades i posades sobre la placa, el que fa que siguin difícils de veure,(jo me’n he saltat una i desprès de posar un micro resulta que l’assegurança era just a sobre i un parell de metres abans).

La quarta tirada, és una placa de les que fan afició, cal navegar per ella amb determinació entre assegurances i no sempre anar-hi directe és la millor solució.

Aquí hem arribat a mitja via i les característiques de la via canvien, és més vertical, hi ha menys molsa i és mes difícil de grau.

Primer cal creuar un bosc a l’esquerra fins una reunió (uns seixanta metres caminant). Hi ha una reunió just en acabar el bosc i començar l’aresta que pertany a una altre via (clàssica confortable). La nostra via comença uns cinc metres a la dreta.

Aquesta tirada l’he gaudit com cap d’altre, unes plaques fines on cal navegar (a vegades massa i tot) et porten fins un sostret que superarem per la seva esquerra amb un pas que et deixa sota una placa molt fina on cal llegir-la molt bé i anar-hi amb els nervis templats donat que les assegurances estan , com diuen alguns “ en casa dios”.

En aquesta tirada, he fet reunió en un espit (no he arribat a la reunió) m’he quedat a dues assegurances sense bagues exprés, per sort he pogut reforçar la reunió de circumstancies amb un bon camalot quedantforça bona i còmoda.

Al Jordi li ha tocat fer la resta de tirada i continuar fins la següent reunió.

La penúltima tirada és la més difícil, comença amb un flanqueig a l’esquerra de deu metres fàcil però sense poder posar-hi res, trobarem un espit per protegir un passatge, mooolt tonto, que ens deixa al peu del díedre on hi ha les màximes dificultats. El díedre , molt vertical he tingut que fer dos passos d’ artificial i una sortida d’aquest d’allós més curiós i sense poder posar res fins la reunió un deu metres per sobre (ja fora de les dificultats he posat un micro per dominar company perquè el tram final de tirada és en diagonal a l’esquerra i una caiguda a la sortida del díedre representa un pèndol important.

Ara tan sols resta una tirada de trenta metres fins els arbres del cim.

La baixada, llarga però bonica va a cercar el camí del “pas de l’os”.

Una vegada al cotxe, directes a Barruera per fer una bona cervesa.

Ha estat una via mantinguda que no et deixa indiferent, sobretot si no estàs avesat a aquestes adherències.

J. ESTRUCH







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada