Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

diumenge, 25 d’octubre de 2020

SERON MILLAN

 DISSABTE, 24 D OCTUBRE

Aquesta setmana va trucar-me el Jordi per si volia sortir el dissabte a fer una clàssica, i com que feia molt temps que no coincidíem vaig acceptar !!.

Com sempre, va demanar-me que fes alguna proposta que s’ajustés als paràmetres que proposaven ell i el Dani, (clàssica, llarga i amb esperit, uufff tot un repte).

A mitja setmana vaig fer un seguit de propostes que s’ajustaven a la proposta i per unanimitat va sortir escollida la via “ Seron Millan” al Mallo Pisón de Riglos.

Ja teníem via !!!, tot i que em semblava que aniríem justos de temps. Tres a una paret tan llarga, però bé, que hi farem, si cal baixarem a les fosques i amb frontal.

El dissabte sortim a les set d’ Esparreguera i a les deu ja estem a Riglos esmorzant.

Com que hi ha d’ altres cordades preparant-se decidim marxar a peu de via per començar, tot i que esperarem que el Sol comenci a escalfar.

Ens hem repartit la via en tres trams, jo començaré els primers, el Dani s’encarregarà del tram central i el Jordi ens traurà de la via.

La primera tirada comença amb un flanqueig a l’esquerra amb roca a controlar, he tingut l’alegria de trobar una assegurança més de les que deia la ressenya, això es bona senyal.

Mentre comencem la segona tirada una cordada ens demana per posar-se darrera nostre.

La segona comença amb un pas molt rabiós, jo ni l’he intentat en lliure, no volia fondre’m a la primera de canvi i he posat un estrep, tot i això , deu nidor com apreta i la resta de la tirada també.

La tercera tampoc té “desperdici”, primer un tram vertical amb tendència a l’esquerra per anar a cercar una placa amb roca dolenta i desprès a la recerca d’una fissura que seguim un tram fins un pitó i d’aquest per una placa a la dreta per arribar a la reunió amb una entrada força potent. Moltes cordades la cataloguen de “expo” però tot i que les assegurances allunyen no l’he trobat tant.

La quarta tirada és un dels ossos de la via, tot i que esta ben assegurada el pas de la cova es molt dur i hem acabat fent-lo amb Ae.

En aquesta tirada la cordada que tenim darrera ens esta atrapant i atés que son dos i van més rapits que nosaltres els diem que en la propera reunió ens deixem avançar.

La cinquena tirada ens deixa quasi a l’altura de la enforcadura amb el puro i més ampla per fer els canvis. Aquesta tirada comença suau però la part final al deixar la canal per la que pugem per entrar a la reunió es força dificil.

Mentre el Dani fa la següent tirada que es curta, la cordada de Manresa ens atrapa i els diem que vagin fins la reunió on ens espera el Dani, així no ens molestarem i mentre nosaltres fem aquesta tirada ells ja poden haver sortit.

Darrera d’ells surt el Dani per fger la seva darrera tirada , ara ja estem en pleca xemeneia i es difícil avançar una cordada. Aquesta tirada és suau excepte un passatge a la meitat que es dificil , sobretot portant motxilla.

En aquesta reunió fem el canvi de cap de corda i agafa el relleu el Jordi. I d’entrada empalma dues tirades en una, aprofitant que va darrera l’altra cordada que veiem va llançada tot i que encara coincidim amb el segon dels seus membres a la reunió.

El Jordi surt per fer la seva darrera tirada, una xemeneia que quasi en tota la seva totalitat es millor fer amb tècnica de X, sobretot portant motxilla. Aquesta tirada acaba a la denominada “cornisa edilica” , un veritable mirador amb vistes.

Ara tan sols resta una tirada, que es veu molt bona i li deixem els honors al Dani, per algo és el mes jove i fort del grup, a més nosaltres comencem a estar “tocats” pel cansament.

De segons hem gaudit molt de la tirada  i per fi hem arribat al cim.

Nosaltres arribem al ràpel quan tot just els companys de la cordada de Manresa estan recuperant el ràpel, (encara no ens han tret gaire temps).  Mentre baixem el primer rapel acabem de definir per on baixar, si per el “Circo de verano” o pels rapels normals del puro, també anomenats “los volaos”.

Tot i que fa mooolts anys recordo vagament aquests i decidim baixar per aqui.

Desprès de 6 ràpels arribem a terra sense cap problema i tot seguint unes instal·lacions que no hi eren quan vaig fer-ho i que agraïm que hi siguin.


Una vegada al cotxe, anem directes al bar per fer la cervesa de rigor, aprofitant que a Osca no tenim els bars tancats.

Ara tan sols resta casa, ens queden tres horetes de carretera.

J. ESTRUCH




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada