Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 19 de juliol de 2012

LA BANDA DEL TAKO

DIMECRES 18 DE JULIOL DE 2012

Avui serà una data assenyalada  i no precisament per que sigui 18 de juliol (els que tenim una certa edat recordem aquest dia com el de la paga de juliol) sinó perquè avui hem fet el comiat de la cordada que queda dissolta per vacances.
Fa dies que teníem marcat el dimecres en vermell al calendari, no sabíem que faríem però si que teníem clar que volíem fer una bona escalada.
Al Josep li vaig proposar d’anar a Naireda Oest i li vaig proposar dues vies, “la via del Nifo” i “la banda del tako”.
No sé exactament la raó, però la del Nifo  ni la va mirar, ell tenia molt clar que faríem la del Tako, jo tenia els meus dubtes i portava a la cartera les dues ressenyes (he fet d’altres vies al sector i l’escalada és molt tècnica i difícil)
Sabem que el sol toca a la paret passat el migdia per tant caldrà anar- hi ben d’hora , ben d’hora i a les set del mati ja tinc el cotxe davant de casa (puntualitat anglesa) com acostuma  a passar cada setmana.
A les 8,30 hores ja estem al bar Tahusa de Coll de Nargó per esmorzar cosa que fem amb tranquil·litat.

A les 10 ja hem deixat el cotxe i estem començant a suar per la curta aproximació que hi ha fins la paret (és curta però costeruda). Una vegada a peu de via ja està tot decidit, hi pujarem!!!!.

El Josep comença la primera tirada, sortir del terra  ja ensenya les dents i costa una mica, vaja que tens que posar-te serio, sinó no t’aixeques, les assegurances estan lluny però per la placa hi pots anar navegant bé, desprès cal anar a cercar un díedre que hi ha a la dreta d’un sostre, el díedre en si mateix no és difícil però l’entrada té la seva dificultat. El Josep ha suat de valent i això que encara no toca el sol, ara em toca a mi i el fet de portar la corda per davant em dóna ales, vaig superant els diferents trams sense problemes , però en arribar al díedre també tinc que mirar- m’ho bé, desprès ja més fàcil fins la reunió.
                                                      
La segona és la “ventafocs” de la via, un díedre amb molsa però ben assegurat i amb una dificultat de cinquè, una vegada superat ja fàcil fins la reunió.
Al Josep li toca l’os de la via, segons els foros aquesta és la tirada més difícil i obligada, un díedre amb alguna assegurança però que cal reforçar i amb passatges molt complicats i exposats, la graduació és de 6a+ però si diguessin que és 6b ningú no diria el contrari.
                                                 
La quarta tirada em toca a mi i he llegit en algun foro que es difícil, comença amb una placa vertical sense preses per anar a buscar un díedre, no hi ha assegurances i tens que posar-ho tot tú, per sort llegeixo bé la tirada i no em costa gens fer-la, una vegada superat el díedre tan sols queda caminar fins la reunió
                                 
La reunió no val res però és còmoda, estic assentat a terra i veient com el Josep lluita amb un tram d’artificial que supera la bauma, superat el tram hi ha una bavaresa difícil fins la reunió, en un plis plas el Josep  crida des de la reunió que pugi, supero el tram artificial i el Josep des de la reunió em comenta que no ha anat ràpid perquè si, sinó que no ha pogut parar-se a la bavaresa per posar cap assegurança, de fet davant meu hi ha una fissura bavaresa de 10 metres completament neta d’assegurances !! li ha posat morro !!! 
                              
La sisena és, si mirem la ressenya , la tirada més difícil, però hi ha moltes assegurances i es pot anar trampejant amb Ao els trams més difícils, per cert, - avis a tothom que vulgui anar –hi -, teniu que preveure portar cordinos o bé mosquetons petits perquè totes les assegurances són casolanes i no entren els mosquetons normals, jo he suat molt perquè he tingut que saltar-me alguna  per no portar-ne. El flanqueig de 6c ni ensumar-ho, penjat dels espits com un jabato i encara queda la traca final, una bavaresa curta però intensa per entrar a la reunió que per sort és molt còmoda.
                                       
La setena li toca al Josep i els foros quasi no en parlen, bé si que en parlen i diuen que cal apretar de valent sobretot una vegada superat el primer tram que té assegurances posades. El Josep se la treballa bé i amb paciència va posant assegurances fins arribar a la reunió. El problema el tinc jo que porto una motxilla i no em permet empotrar-me, finalment i recordant vells temps decideixo penjar-me –la per sota i anar pujant amb romenaig, (els meus anys de cloaquero em donen un punt afegit i no em costa gaire pujar empotrant el cos)

Ara ja estem tots a dalt i cal baixar, tenim que fer tres rappels per la via del Nifo i serem a terra, però el primer té alguns metres més que no creiem i tinc que fer maniobres per arribar a la reunió sense perdre les cordes i en vista de l’èxit decidim fer rappels de tirada en tirada i en lloc de tres en fem quatre per arribar a terra.
Desfem l’aproximació i arribem al cotxe , a les 16 hores. Ara toca cervesa i a casa.
Un bon comiat de vacances

J.  ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada