Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimecres, 25 de juliol de 2012

VIA DEL NIFO


DISSABTE, 21 DE JULIOL DE 2012

Torno a estar embolicat en aquesta paret i no fa pas gaires dies que  era justament aquí al costat fent la via de la Banda del Tako amb el meu company Josep R..
Divendres ens vam trucar amb el Guillem i va dir-me que volia sortir a escalar quelcom llarg (normalment ells sempre fan esportiva). Vaig tenir que pensar una bona estona per cercar una via que tingués els tres ingredients bàsics d’una escalada amb ganxo, (poder gaudir-la, que no hi hagi sol i que  aporti quelcom de nou) .
Per les característiques de les zones d’escalada a Catalunya moltes parets queden descartades d’entrada, perquè la majoria estan orientades a sud i amb la solana que cau quedaríem fregits en poca estona.
Em decideixo per anar a la paret Oest de Roca Naireda, i concretament a la via del Nifo, perquè té tots els ingredients; no toca el sol fins les 14 hores, és llarga (6 tirades) i és interessant perquè cal posar-hi moltes assegurances.

Sortim a les 8 d’Esparreguera en direcció Cervera i tan sols parem per posar benzina i fer un cafè. A les 9 i mitja ja estem al bar Tahusa de Coll de Nargó on esmorzem tranquil·lament.
Són les 11 hores i mitja i ja estem a peu de paret després de fer la curta aproximació.
                               
 El Guillem decideix fer la primera tirada i sense pensar-ho enfila placa amunt. La via  comença amb una placa fina de cinquè per superar un díedre i sortir a un tram herbós, després cal superar un tram vertical i arribar a una reunió, com que les cordes li tiben molt, fa reunió en un replà on hi ha dues assegurances, (antiga reunió) jo el segueixo i pujo directament fins la següent reunió que faig a la dreta del bloc característic de la via, hi ha la reunió a l’esquerra del bloc, però les cordes tiben molt.
                                 
A la tercera tirada ja comencen les dificultats més importants, sortint de la reunió hi ha una placa molt vertical que està graduada de quart grau superior, encara que jo li donaria una mica més i després comencen les fissures que marcaran la resta de la via
                             
La quarta, segueix la mateixa pauta, una fissura molt bona que cal protegir però on és molt fàcil posar-hi “cacharros”.
                          
La cinquena tirada és la millor i també la més tècnica de totes, li pregunto si vol que la faci jo, però el Guillem diu que vol intentar-la ell. El tram inicial és fàcil, després  superar un  desplom que cal assegurar un mateix, per continuar per terreny vertical però amb molt bona presa i finalment la tirada acaba amb un tram on les preses són romes i difícil de protegir. Encara que la tirada el fa suar de valent, aconsegueix fer-la bé i lo que és més important assegurar-la perfectament.
                     
La sisena tirada sembla que no tingui que presentar complicacions, comença amb un tram herbós per anar a buscar una placa just a la dreta d’un arbre, hi ha dos pitons per marcar la via que son molt difícils de veure, superat aquest tram hi ha un pitó més i després hi ha dues opcions, per la dreta en cinquè grau però sense protegir o per l’esquerra a buscar una placa amb un pitó però desprès, res de res, miro a dreta i esquerra , tot és un mirall de pedra no hi ha preses, no hi ha assegurances, tan sols uns tres metres per sobre meu hi ha un arbre, com a sortida més lògica, hi vaig, però fent un passos d’dherència pura, vaja, per mi el tram més difícil de la via i tan sols el marquen de cinquè .UFF!!!. Quan arriba el Guillem li pregunto com li ha anat i també l’ha trobat difícil.
Podríem baixar d’aquí però donat que conec els rappels de la via  veïna decidim anar a cercar-los i amb tres rappels estem al terra, i d’aquí a casa.

J. ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada