EL KRAKEN

DISSABTE, 21 DE SETEMBRE

Avui he aconseguit realitzar un somni i estic molt satisfet.

Tot va començar fa molts anys (dècada dels 90) quan a la gent d’Esparreguera (aleshores ens anomenàvem col·loquialment – la colla d’Esparreguera-) ens va picar el cuquet d’obrir vies  i varem encadenar tres obertures a la vessant Sud de Montserrat , que començava a bullir d’activitat,  la via Esparreguera a la Roca Gris, la via Cuervix a la Pastereta i la via Josep Nieto a la mateixa Pastereta.

Per aquelles dates tan sols hi havia les dues vies que segueixen l’aresta  però a la cara Oest tan sols ens hi acostàvem nosaltres, en Ricard Darder i en Joan Rovira que estava equipant la via Sac de Paciència (crec que van equipar-la un xic abans que nosaltres).

En un dels descensos caminant pel camí del Clot de la Mònica varem descobrir el triangle i decidirem obrir una via, la primera de la paret. Els primers llargs els varem poder forçar en lliure però l’últim no varem tenir.......... !!!  per  forçar-lo. En aquella època el nostre plantejament era , lliure o res. La veritat , ens varem cansar i la via va quedar en l’oblit mentre esperàvem un “mono” de la colla que pugés l’ última tirada.

Uns anys després, al sortir el llibre de Montserrat Sud, vaig descobrir que el company Pere Forts havia parlat amb un membre de la colla dels nois d’Esparreguera per demanar-li permís per acabar la via . El resultat ha estat aquesta joia de via, el Kraken.

Jo sempre he tingut respecte per aquesta quarta tirada i no hem plantejava pujar-hi fins aquest dissabte que amb el meu fill Guillem decidim quedar-nos a Montserrat per fer una matinal.

La primera intenció és fer dues vies, la Viatge Apatxe que ja he fet i el Kraken que ja l’ha fet ell, d’aquesta manera tots dos en farem una de repetida i una de nova cada un.

Pugem fins el peu de via i sorpresa !! hi ha dues cordades davant nostre, ells van a la via Viatge Apatxe per tant decidim començar pel Kraken.

La primera tirada la faig jo, un tram molt fàcil que ens deixa just sota la paret principal.

La segona  vol cedir-me-la el Guillem atès que ell ja la ha fet de primer, però  jo recordo que quan varem obrir-la vaig suar de valent per fer-la  i declino l’oferiment, prefereixo pujar de segon i saborejar l’escalada.

El Guillem, amb molta seguretat puja per la immensa placa i en poca estona crida des de la reunió que ja em toca, jo pujo darrera i puc saborejar aquest tram, he pogut pujar sense tocar ferro ( el que fa anar de segon). He trobat la tirada més franca del que la memòria em recordava.

La tercera  me l’ adjudico, al menys podré fer alguna tirada de primer, té una dificultat de cinquè més o 6a , personalment crec que és un 6a fàcil i en lloc de quedar-me a la reunió , pujo fins el peu del mur final fent una tirada de 50 o 55 metres. He fet la tercera i quarta tirada juntes.

Ara ja estem en situació i decidits a tot, el Guillem comença a pujar per una placa plena de forats però amb una verticalitat extrema, aquesta no afluixa fins que no arribes a una llastra que sembla desenganxada de la paret, després la paret perd verticalitat fins el tram final abans d’entrar a la reunió, la dificultat del llarg és de 6b+ i el Guillem aconsegueix treure`l completament net.

Ha arribat l’hora que tant desitjava i tant em feia pensar, començo força bé , trec una , dues i tres assegurances sense tocar ferro però aquí els braços diuen prou  i tinc que penjar-me com un xoriço, encara queda molt fins la reunió i en dos punts més tinc que descansar i recuperar els braços, fins arribar a la llastra, a partir d’aquí la paret perd verticalitat i l’escalada esdevé més humana, ja fins la reunió. Està vist que em calen moltes hores de gimnàs per poder fer dignament aquesta via.

Una vegada al cim, ens relaxem i comencem a baixar en ràpel, però una vegada a terra veiem que si volem fer la segona via arribarem tard a dinar i decidim deixar l’altre via per un altre dia. Marxem a fer la cervesa que ja ens l’ hem ben guanyat.

J. ESTRUCH