Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dilluns, 14 d’octubre de 2013

RABADA NAVARRO al Fire

DISSABTE, 12 D’OCTUBRE

Fa molt temps que la teníem a la llista de pendents , però no trobàvem el moment d’atansar-nos a Riglos.
L’any passat varem pujar per fer la via Mosquitos a la Visera però la pallissa va ésser històrica, sortir a les cinc del mati per tornar a les 11 del vespre. Això va provocar que per a la següent pujada a Riglos ens plantegéssim una altra estratègia.
La meva filla ja té tres anys i això em permet una certa relaxació en els meus deures familiars.
M’han concedit el “pase pernocta” aquesta setmana i cal aprofitar-ho.
Sortim d’Esparreguera el divendres a les 6 de la tarda i amb tranquil·litat agafem la carretera en direcció Riglos on arribem a les 9,30, una passejada i a dormir.

Resenya de  Toño y Xose  del  blog de Jesús Almarza

A les 8 del mati ens llevem per baixar a esmorzar i preparar-nos per l’escalada d’avui. No convé anar massa d’hora perquè les temperatures han caigut en picat i fins que no toqui el sol farà una fresca considerable.
A les 9, 30 estem sota el nostre objectiu, la Rabada Navarro del Fire, tan el Visa com jo ja l’hem feta fa molts i molts anys, (uns trenta i bastants,, si no anem errats). Però el Visa fa molt de temps que va donant-me la vara per tornar-hi, fins que he claudicat,..... en temes d’escalada em faig pregar, però soc fàcil de convèncer,.....
L’escalada no comença gaire bé per nosaltres, d’entrada comencem per un altre lloc del que diuen les ressenyes i als pocs metres ens adonem que anem malament, el Visa passa un pont de roca i començo a baixar-lo però se li trenca una presa i ja ens veus a tots dos fent el yo-yo, el avall i jo amunt, per sort cap dels dos pren mal i tot queda amb un ensurt. Mal començament.

Entrada R1 desgrimpant des de  R1   "Mediterraneo"

A les 10 del matí tornem a començar però tornem a fallar en escollir l’itinerari i en lloc de pujar per la via Rabada Navarro comencem per la Mediterraneo, per sort les dues reunions estan molt properes (he trobat la reunió jo, al fer la segona tirada) i no ens modifica els plans.
Aquesta tirada de 35 metres ens ha mosquejat perquè al tram difícil en lloc de trobar-hi parabolts hi ha un parell de claus falcats amb fusta, unes veritables relíquies, i nosaltres creiem que la via estava re equipada.


La segona em toca a mi, encara amb l’esglai al cos,- tan sols  hauria calgut una petita insinuació del Visa per baixar i deixar-ho córrer, però el Visa es molt Visa. Aquesta tirada comença amb un flanqueig a l’esquerra per canviar de vessant i d’allà començar a pujar entre petits desploms on cal anar amb compte per no perdre l’orientació, Pocs metres després de sortir de la reunió veig la reunió bona i l’ itinerari que ens hagués calgut fer en la primera tirada, després, anar pujant en diagonal a l’esquerra, uns trenta metres.  En tota la tirada tan sols hi ha tres assegurances, dues d’elles ponts de roca que es camuflen entre el rocam i costa molt veure-les en aquest mar de roques, desprès de moltes sigues- sagues aconsegueixo trobar-la.


La tercera és curta, uns vint-i-cinc metres, s’inicia amb un flanqueig a la dreta gens fàcil que ens retorna a la vessant solejada, cosa que agraïm, per desprès superar un parell de panxes fins la reunió , just en el punt on comença la cicatriu..


La quarta segueix cercant el millor itinerari per superar els desploms, aquesta vegada la tirada es decanta vers l’oest altra vegada , per sort el sol ja està alt i escalfa tota la paret.


La cinquena és un festival de ponts de roca, algun d’ells fa por i n’han posat dos de seguits, primer comença en direcció a ponent per a mitja tirada modificar l’orientació i anar completament a la dreta per cercar el fil de l’aresta i la roca més gris i compacta.


La sisena són les fissures paral·leles, comences a pujar per una fissura per deixar-la uns metres més amunt i desviar-te a una segona fissura i d’allà recte amunt fins la reunió


La setena supera una panxa, però per a fer-ho cal desplaçar-se a la dreta i cercar el millor punt per fer-ho i una vegada superada cal tornar a l’esquerra fins sobre la reunió sisena, aquesta tirades són tan dolentes pel primer de corda com pel segon, atès que una caiguda de qualsevol vol dir fer un pèndol considerable.


La vuitena també és curta , de fet entre les dues es podria fer una sola tirada però les cordes freguen molt i és molt millor no forçar.


La novena és un os , personalment crec que és la tirada on et jugues més el físic, l’anomenen la panxa de la francesa, comença amb un flanqueig a la dreta força impressionant i poc assegurat fins un parabolt, aquí cal superar una panxa i seguir en diagonal , també a la dreta fins la reunió. El problema és que no hi ha possibilitat de reforçar el tram que és molt dret i difícil i una caiguda tan abans com després de la panxa pot ser complicada tant pel primer com pel segon de corda.


A la desena canvia  tot el panorama, entrem en el torreon, una tirada molt vertical i tècnica on cal saber navegar per trobar el millor camí, per sort entre les assegurances clàssiques hi ha algun parabolt que permet agafar aire i confiança, actualment hi ha unes 10 assegurances, però abans n’ hi havia més perquè he trobat un burí sense plaqueta i una funda d’ espit sense cargol i la veritat trobar-te això a mitja tirada et posa el coco a cent.


L’ onzena és molt similar a l’anterior, un xic més fàcil però també un xic menys assegurada, per seguir-la cal una bona dosi d’intuïció si no vols embarcar-te, sobretot a la seva part final abans d’arribar a la reunió.
La dotzena és de pur tràmit fins el cim.

Ara tan sols ens resta fer tres ràpels i baixar la tartera. A les 18 hores estem al peu del Pison contemplant la paret, ara marxem al refugi per fer un bon àpat i tornar amb tranquil·litat a casa.

J. ESTRUCH

4 comentaris:

  1. Moltes felicitats una ascensió que fa 40 anys era una de les escalades més difícils. Lo dels 40 anys, segurament aneu errats, doncs al 66 es va fer una 1a repetició, al 74 una cordada no va acabar de sortin-se'n i al 75 crec que en Despiau i altres van fer la tercera, alguns diuen que va ser la segona. DE totes maneres repetir-ho després de tan de temps, un chapeaux per vosaltres

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies Mingo, per la teva informació, fent comptes realment la vam fer fa trenta i bastants, l'Alzeimer comença a aparèixer...
      Ho hem corregit al blog.

      Elimina
  2. moltes felicitats Joseps, esteu fets uns cracs
    Salut i a escalar

    ResponElimina
  3. Nosaltres també varem entrar per la Mediterrani no fa gaire temps, sort al Paxi i la Eva, aquest Paxi l'avia fet unes vint vegades.
    La van fer en quatre hores i pico, corre, corre per no perdre la línea de la via darrera de la Eva (quin culet ) i el Paxi. Un MEGA CRAC AQUET PAXI. (formula 1)com corria el tió.
    Un PEDAZO DE VIOTE.

    Salutacions.
    Lo Nik.

    ResponElimina