DISSABTE, 12 D’OCTUBRE
Fa molt temps que
la teníem a la llista de pendents , però no trobàvem el moment d’atansar-nos a
Riglos.
L’any passat varem
pujar per fer la via Mosquitos a la
Visera però la pallissa va ésser històrica, sortir a les cinc
del mati per tornar a les 11 del vespre. Això va provocar que per a la següent
pujada a Riglos ens plantegéssim una altra estratègia.
La meva filla ja té
tres anys i això em permet una certa relaxació en els meus deures familiars.
M’han concedit el “pase
pernocta” aquesta setmana i cal aprofitar-ho.
Sortim
d’Esparreguera el divendres a les 6 de la tarda i amb tranquil·litat agafem la
carretera en direcció Riglos on arribem a les 9,30, una passejada i a dormir.
Resenya de Toño y Xose del blog de Jesús Almarza |
A les 8 del mati
ens llevem per baixar a esmorzar i preparar-nos per l’escalada d’avui. No convé
anar massa d’hora perquè les temperatures han caigut en picat i fins que no
toqui el sol farà una fresca considerable.
A les 9, 30 estem
sota el nostre objectiu, la Rabada Navarro
del Fire, tan el Visa com jo ja l’hem feta fa molts i molts anys, (uns
trenta i bastants,, si no anem errats). Però el Visa fa molt de temps que va donant-me la
vara per tornar-hi, fins que he claudicat,..... en temes d’escalada em faig
pregar, però soc fàcil de convèncer,.....
L’escalada no
comença gaire bé per nosaltres, d’entrada comencem per un altre lloc del que
diuen les ressenyes i als pocs metres ens adonem que anem malament, el Visa
passa un pont de roca i començo a baixar-lo però se li trenca una presa i ja
ens veus a tots dos fent el yo-yo, el avall i jo amunt, per sort cap dels dos
pren mal i tot queda amb un ensurt. Mal començament.
Entrada R1 desgrimpant des de R1 "Mediterraneo" |
A les 10 del matí
tornem a començar però tornem a fallar en escollir l’itinerari i en lloc de
pujar per la via Rabada Navarro comencem per la Mediterraneo , per
sort les dues reunions estan molt properes (he trobat la reunió jo, al fer la
segona tirada) i no ens modifica els plans.
Aquesta tirada de 35 metres ens ha
mosquejat perquè al tram difícil en lloc de trobar-hi parabolts hi ha un parell
de claus falcats amb fusta, unes veritables relíquies, i nosaltres creiem que
la via estava re equipada.
La segona em toca a
mi, encara amb l’esglai al cos,- tan sols
hauria calgut una petita insinuació del Visa per baixar i deixar-ho córrer,
però el Visa es molt Visa. Aquesta tirada comença amb un flanqueig a l’esquerra
per canviar de vessant i d’allà començar a pujar entre petits desploms on cal
anar amb compte per no perdre l’orientació, Pocs metres després de sortir de la
reunió veig la reunió bona i l’ itinerari que ens hagués calgut fer en la
primera tirada, després, anar pujant en diagonal a l’esquerra, uns trenta
metres. En tota la tirada tan sols hi ha
tres assegurances, dues d’elles ponts de roca que es camuflen entre el rocam i
costa molt veure-les en aquest mar de roques, desprès de moltes sigues- sagues
aconsegueixo trobar-la.
La tercera és
curta, uns vint-i-cinc metres, s’inicia amb un flanqueig a la dreta gens fàcil
que ens retorna a la vessant solejada, cosa que agraïm, per desprès superar un
parell de panxes fins la reunió , just en el punt on comença la cicatriu..
La quarta segueix
cercant el millor itinerari per superar els desploms, aquesta vegada la tirada
es decanta vers l’oest altra vegada , per sort el sol ja està alt i escalfa
tota la paret.
La cinquena és un
festival de ponts de roca, algun d’ells fa por i n’han posat dos de seguits,
primer comença en direcció a ponent per a mitja tirada modificar l’orientació i
anar completament a la dreta per cercar el fil de l’aresta i la roca més gris i
compacta.
La sisena són les
fissures paral·leles, comences a pujar per una fissura per deixar-la uns metres
més amunt i desviar-te a una segona fissura i d’allà recte amunt fins la reunió
La setena supera
una panxa, però per a fer-ho cal desplaçar-se a la dreta i cercar el millor
punt per fer-ho i una vegada superada cal tornar a l’esquerra fins sobre la reunió
sisena, aquesta tirades són tan dolentes pel primer de corda com pel segon,
atès que una caiguda de qualsevol vol dir fer un pèndol considerable.
La vuitena també és
curta , de fet entre les dues es podria fer una sola tirada però les cordes
freguen molt i és molt millor no forçar.
La novena és un os
, personalment crec que és la tirada on et jugues més el físic, l’anomenen la
panxa de la francesa, comença amb un flanqueig a la dreta força impressionant i
poc assegurat fins un parabolt, aquí cal superar una panxa i seguir en diagonal
, també a la dreta fins la reunió. El problema és que no hi ha possibilitat de
reforçar el tram que és molt dret i difícil i una caiguda tan abans com després
de la panxa pot ser complicada tant pel primer com pel segon de corda.
A la desena
canvia tot el panorama, entrem en el
torreon, una tirada molt vertical i tècnica on cal saber navegar per trobar el
millor camí, per sort entre les assegurances clàssiques hi ha algun parabolt
que permet agafar aire i confiança, actualment hi ha unes 10 assegurances, però
abans n’ hi havia més perquè he trobat un burí sense plaqueta i una funda d’
espit sense cargol i la veritat trobar-te això a mitja tirada et posa el coco a
cent.
L’ onzena és molt
similar a l’anterior, un xic més fàcil però també un xic menys assegurada, per
seguir-la cal una bona dosi d’intuïció si no vols embarcar-te, sobretot a la
seva part final abans d’arribar a la reunió.
La dotzena és de
pur tràmit fins el cim.
Ara tan sols ens
resta fer tres ràpels i baixar la tartera. A les 18 hores estem al peu del
Pison contemplant la paret, ara marxem al refugi per fer un bon àpat i tornar
amb tranquil·litat a casa.
J. ESTRUCH
Moltes felicitats una ascensió que fa 40 anys era una de les escalades més difícils. Lo dels 40 anys, segurament aneu errats, doncs al 66 es va fer una 1a repetició, al 74 una cordada no va acabar de sortin-se'n i al 75 crec que en Despiau i altres van fer la tercera, alguns diuen que va ser la segona. DE totes maneres repetir-ho després de tan de temps, un chapeaux per vosaltres
ResponEliminaMoltes gràcies Mingo, per la teva informació, fent comptes realment la vam fer fa trenta i bastants, l'Alzeimer comença a aparèixer...
EliminaHo hem corregit al blog.
moltes felicitats Joseps, esteu fets uns cracs
ResponEliminaSalut i a escalar
Nosaltres també varem entrar per la Mediterrani no fa gaire temps, sort al Paxi i la Eva, aquest Paxi l'avia fet unes vint vegades.
ResponEliminaLa van fer en quatre hores i pico, corre, corre per no perdre la línea de la via darrera de la Eva (quin culet ) i el Paxi. Un MEGA CRAC AQUET PAXI. (formula 1)com corria el tió.
Un PEDAZO DE VIOTE.
Salutacions.
Lo Nik.