Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

divendres, 11 d’abril de 2014

VIA MANOWAR

DIMECRES, 09 D’ABRIL

Avui la calor ens ha donat el primer avis, creia que acabaríem desfets .
La proposta d’aquesta setmana fa molts dies que el Guillem i jo la venim incubant, però fins aquesta setmana no ens hem fet el ferm propòsit de posar-la a la pràctica. El nostre objectiu és la via Manowar a la paret del Doll..


A darrera hora s’apunta a la sortida en Paco Vargas, que tot i que està convalescent, té moltes ganes de sortir.
Sortim d’esparreguera a les 7 del matí i mentre esmorzem i arribem al pàrquing es fan les 9 hores. Ara tenim una bona aproximació que segons comentaris que hem llegit és força complicada.
La primera part és fàcil de seguir, fins que el camí s’enfonsa per una canal amb unes grades de pedra que semblen fetes expressament tot i ser naturals. En la paret que fa la canal hi ha un munt de vies esportives . A partir d’aquí la cosa es complica i molt, el camí va fent sigues sagues per salvar els petits murs de roca i cercant el millor camí per baixar fins el llac. En aquest tram ens hem perdut un parell de vegades i ha costat tornar a retrobar el camí, però finalment ho hem aconseguit i a les 11 estem sota el desplom que domina el principi de la via.


El Guillem es demana la primera tirada, i nosaltres contents que hi hagi un valent que trenqui el gel i es treballi la tirada més difícil. Segons la ressenya el grau és de 6b+ però ni ensumar-lo, un A2 com una casa !!, i la feina que tens per sortir-ne. Superat el primer tram puja fins un replà on hi ha un petit arbre que podem llaçar i més amunt pot posar un fissurer per protegir el pas següent, però aquest és molt expo i no s’atreveix a fer-lo, per tant, desprès de diferents intents, decideix baixar i deixar-me el marron a mi.


Els primers metres tot i fer-los amb corda per dalt els trobo molt difícils i amb un tacte de roca desagradable, (com si hi hagués sorra per sobre), una vegada al fissurer em toca donar el do de pit i aconsegueixo superar el pas que és difícil sobretot per la qualitat de la roca, al final del flanqueig hi ha un arbre salvador. D’aquí a la reunió ja és fàcil.


La segona no té una presència gaire ufanosa però cal fer-la i segons la ressenya és de les tirades “dures” de la via. Com que inicialment havíem decidit fer tres tirades cada un, el Guillem es prepara per començar però li costa molt assegurar el primer tram  i decideix tornar-me a cedir el pas.


Aquesta tirada , tela, tela, cal centrar-se molt amb la feina, tot i que pots posar flotants a dojo cal regular-los si no vols trobar-te en la part compromesa de la tirada sense els que fan falta. La dificultat de la tirada és de 6a encara que hi ha passatges que crec que superen aquestes graduacions, sobretot pel grau d’exposició.


La tercera ja la faig jo directament, la tirada és un díedre perfecte molt franc d’assegurar tot ell, excepte en la part final, la dificultat màxima és de cinquè superior.


La quarta , és la sortida a la feixa, no és gaire difícil però cal mirar les preses on t’agafes.


En aquest punt veiem que són les 15 hores, ens hem quedat sense els dos litres d’aigua que portem i ens ha caigut una solana de ple estiu,per tant decidim donar per acabada l’escalada del dia i deixar la part superior per a una propera, que segur que farem, perquè es veu força atractiva la resta de la via.
L’escape per la vira no és gens fàcil i molt perdedora però a base d’intuïció aconseguim arribar al camí de baixada i a les 17 hores ja estem al cotxe.
Conclusions, primer de tot felicitar als aperturistes, és una senyora via, amb el grau un pel massa ajustat, no recomanable per a persones sense experiència en autoprotecció i força exigent.

J. ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada