Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

divendres, 11 d’abril de 2014

VIA PER TUTATIS

DISSABTE, 05 D’ABRIL

Sembla mentida el que costa passar una setmana sense escalar, per això avui decidim anar a una via que ens permeti fer metres i ens presenti poques complicacions. Escollim la via “Per Tutatis”, un invent dels companys Marcel Millet i en Xavi Bonati que van ajuntar trams de diferents vies per treure una línia força homogènia amb un grau acceptable i molt ben assegurada.


A la via no cal posar-hi res, per tant, n’hi ha prou en portar unes 14 cintes i un bon carregament d’aigua, si agafeu un dia de sol com nosaltres.


La primera tirada aprofita la via “Gran Manitú” que comença en unes plaques que hi ha just a la dreta de la canal que marca el canvi d’orientació de la paret a la dreta de la via “Flam amb nata” i a l’esquerra de la via “Regular”, la dificultat no és molt gran, quart grau, però la humitat fa que la roca estigui un xic relliscosa.


La segona continua uns metres per la via “Gran Manitú”, però una vegada superat el primer mur es desvia molt a l’esquerra per anar a cercar unes plaques molt compactes a la paret esquerra del gran díedre que fa la paret, els passos més difícils estan en aquesta placa, amb un grau de cinquè superior , són passatges més de decisió que de dificultat, la tirada és molt llarga i el problema principal és el fregament de les cordes.


La tercera és una tirada suau, amb un grau assequible de cinquè, cal resseguir un díedre fins pujar sobre una feixa i travessar-la fins el peu d’una nova placa rocosa.


La quarta és molt fàcil, tot i que a primer cop de vista la placa sembla més difícil, uns deu metres de quart grau et deixen en una feixa que cal travessar caminant amb tendència a la dreta fins el peu del gran escut que presideix la paret i que és el lloc per on passen totes les vies d’aquest pany de paret.


La nostra és la que queda més a l’esquerra just al costat de la “Gran Manitu”, es diferencia d’aquesta perquè les tres primeres assegurances del llarg són llaços de corda en ponts de roca o pitons. Aquesta tirada amb una dificultat de cinquè superior és molt divertida i et permet anar navegant per la placa per cercar el millor lloc on provar l’adherència dels teus gats.


La sisena és un altre festival d’adherència, personalment crec que més obligada que l’anterior, superar les tres primeres assegurances demana un bon treball de turmells però la resta de tirada amb un gran flanqueig d’adherència a l’esquerra et deixa els peus a caldo, una tirada força complerta de 6a.


En aquesta tirada, la vuitena tornem a acoblar-nos a una altre via , la “Dau al set” amb la que compartirem tres tirades. La tirada presenta un mur assegurat amb ponts de roca i una vegada sota d’uns petits desploms ens desviem a la dreta per agafar una zona desplomada i sortir per la part més alta d’un petit gendarme. La dificultat és de cinquè superior, una vegada al cim del gendarme, cal travessar una petita feixa (15 metres) amb tendència a l’esquerra per situar-nos sota la següent tirada.


La vuitena tirada és la tirada en la que vaig sentir-me més incòmode, comença per una placa fina que et porta a un petit desplom marcat per una fissura, una vegada superat el tram cal seguir la fissura fins una petita cova, d’aquí cal sortir per la dreta i mig en bavaresa i mig en romenaig cal superar un tram difícil de protegir, la dificultat l’he trobat perquè cal agafar-se en una fissura que regalimava  aigua i calia posar els peus en adherència, l’assegurança no la veus fins que no has superat el passatge, la reunió esta uns cinc metres per sobre.


La següent hem fet un canvi de reunió de 15 metres , la reunió és visible des de l’anterior, i està en un replà entre arbres.
Les tres tirades restants són les mateixes que la via “Sal de Frutas Eno”, que varem fer fa uns quinze dies, que ens deixen al cim.


Sota un sol de justícia donat que són les 15 hores comencem a baixar xino xano i com que som els primers en baixar avui (hi ha més cordades a la paret, però van més endarrerides) ens trobem la sorpresa d’una família de cabres amb el seu boc que ens mira reptador i amb cara de pocs amics.
Com que hem anat ràpids ens aturem al bar Tahusa per fer un mos i la cervesa de rigor.

J. ESTRUCH



4 comentaris:

  1. Ja comença a fer caloreta per fer aquestes vies, els peus deurien patir!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Jaume, és veritat , ha vingut de sobte. El dissabte a Narieda, encara es podia aguantar però dimecres varem patir de veritat. En referència als peus no és una via tan exigent com la Sal de frutas Eno, tan sols castigues els turmells en una tirada, la de sobre l'escut.
      Molts records

      Elimina
  2. Bonica via i disfrutona, sembla que us va agradar força malgrat la calor...

    ResponElimina
  3. Salutacions Manel & Ita, la Sud és una paret que permet gaudir-la. Més del que sembla al mirar-la des de la carretera. El Marcel & company i d'altres currantes, ens han regalat un seguit de vies força interessants i divertides. Llastima que a l'estiu no pots acostar-ti

    ResponElimina