Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dilluns, 9 de març de 2015

MEL I MATÓ

DISSABTE, 07 DE MARÇ

Aquesta setmana que no surt el Visa volem aprofitar per tatxar de la llista de pendents,  antics projectes. Per tant li proposo al Lluis anar a Roca Narieda (aquesta és l’època ideal per anar-hi, abans no comencin les calorades).
El nostre objectiu és la via Mel i mató que varem intentar la darrera tardor, però que no varem tenir el dia i a la segona tirada ens varem perdre, ara hi anem decidits a sortir-nos-en.


El protocol d’abans de començar és sempre el mateix, esmorzar al bar Tahusa i amb el pap ben ple, a escalar.
Arribant a la zona d’aparcament ja veiem que serà un dia concorregut, hi ha quatre cotxes aparcats i gent que ja comença a fer l’aproximació.
Mentre fem l’aproximació i preparem el material ens toquem les 10,30 i el sol comença a apretar de valent.


La primera tirada vol fer-la el Lluis , té comptes pendents amb ella, i vol solucionar-los, en aquesta primera tirada hi ha dues de les poques assegurances que trobarem  a la via, dos ferros de prestatgeria amb un cordino negre com el sutge , dues veritables peces de museu, però amb dos camelots i tres sabines, la tirada queda ben protegida. La dificultat tècnica de la tirada creiem que és de cinquè superior.


La segona supera una placa , just per sobre de la reunió i fa un gran arc amb roca molt bona fins endinsar-se a la canal de l’esquerra i fer reunió sota els parabolts de la tercera tirada de la Postres de músic. En aquest punt ens varem perdre en l’anterior intent.
Sortim de la reunió fins la primera assegurança de la tercera tirada de la via Postres de músic i aleshores flanquegem a l’esquerra per una placa fins arribar a un arbre molt gran i darrera, un petit díedre ens porta fins la rapissa superior. A part de l’assegurança de l’altra via no hem trobat cap senyal de pas. La tirada fa uns 45 metres i una dificultat de cinquè grau, la reunió en un arbre a l’esquerra de la sortida del díedre.


La quarta teòricament és de les més difícils, segons el croquis que portem hi ha un pont de roca però no l’he vist, primer cal travessar una feixa i a peu de placa mentre cercava per on pujar he trobat un encastador al terra i he pujat per allà, per un tram de placa net, entre la canal i un pany de paret ple de molsa negre  i entrant per una feixa a l’esquerra per anar a cercar un arbre on fer reunió. La tirada té uns 40 metres i una dificultat de cinquè grau.


La cinquena, comença amb un tram trencat i després una vegada a la placa compacte anar seguint amb tendència a l’esquerra fins un arbre, uns 60 metres més amunt, no estem segurs si és la via original perquè no hem trobat res i la dificultat ens ha semblat més baixa que no diu la ressenya. Hem pogut protegir la tirada amb tres camelots i tres sabines i fer la reunió, sobre un arbre i reforçada amb camelots.


La sisena segueix la mateixa tònica , navegació per una placa immensa, sense cap referència, però a partir de mitja tirada he trobat tres ponts de roca muntats (millor reforçar-los, perquè les cordes estan de carreres i no aguantarien ni una bufada).  Als 60 metres he tingut que fer una reunió sobre una sabina i reforçar-la amb camelots. La dificultat és de cinquè grau però cal saber llegir bé la roca per no embarcar-se.


La setena igual que l’anterior, navegació per la placa, sense assegurances fixes fins que la corda s’acaba i fer reunió en un arbre, la dificultat és de quart grau i es pot protegir bé, a mitja tirada hem trobat una anella de corda tallada sobre un arbre.
Teòricament aquesta tirada encara és més fàcil, però si erres en el recorregut es pot complicar, com m’ha passat a mi, primer fàcil en diagonal a la dreta, després cal fer un tram terròs que puja fins un arbre, jo he volgut evitar-lo i he pujat per l’esquerra i a part que també és terreny cutre i trencat he sortit a una placa molt llisa i sense possibilitat de protegir, que m’ha fet suar de valent, crec que juntament amb el pas de la primera tirada ha estat el tram més difícil de la via. La reunió , en un replà per sobre dels arbres i muntada de camelots.


La novena tirada és d’enllaç una grimpada fàcil fins el peu d’un esperó a la dreta d’un díedre molt marcat , 60 metres.
La desena , inicialment creiem que pujava pel díedre però al acostar-me he vist una baga en un arbre que indicava que la tirada puja a la dreta del díedre quasi seguint el fil de l’aresta, he pogut protegir la tirada amb tres camelots i la reunió està just al final del díedre on s’ajunta amb l’aresta, també a muntar amb camelots.


Aquí s’han acabat les dificultats, ara resten uns 80 metres de grimpada fins el cim.
Analitzant la via, crec que és una via per a col·leccionistes / aventurers , interessant, però que tenint al costat les altres vies molt més assegurades, netes  i repetides  no serà mai per a consum de masses.

De baixada, aturada súper obligatòria al bar Tahusa per refer –nos de la calor i recuperar líquids amb unes bones cerveses. 

J. ESTRUCH 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada