VIA DEL NIFO

DISSABTE, 26 DE SETEMBRE

Un dissabte normal i poc podíem pensar-nos el que arribaria a canviar.

Sortim d’Esparreguera com tenim per costum, a les 7 del matí i enfilem direcció Coll de Nargó on volem aturar-nos per esmorzar. No tenim molta presa però tampoc ens convé entretenir-nos  perquè el nostre objectiu és una mica llarg.

Tenim intenció de fer la via “del Nifo” fins el cim, tot i que el Lluis no està gaire convençut, recorda quan va fer la part inferior, que va suar força, però jo encara que la primera part  l’he feta dues vegades tinc ganes de fer la part superior per la seva aurea d’aventura i les poques ascensions que se li coneixen.

Tan convençuts estem de poder fer-la, que deixem el cotxe al costat de la cadena del camí de baixada, pensant que estarem molt cansats a la tornada i escurçarem el descens,  ara podem fer un passeig més llarg per l’aproximació.

La primera tirada la faig jo sense problemes, ja que la dificultat no apreta gaire i hi ha dos pitons per protegir el primer tram, la resta és fàcil de protegir.

La segona la fa el Lluis però al arribar al gendarme les cordes li tiben molt i decideix fer la reunió just abans de passar-lo.

La tercera ja ensenya les dents, primer em cal superar el gendarme fins la reunió bona, però tan sols he fet cinc metres i cal seguir amunt. Per sortir de la reunió hi ha dues possibilitats, primera baixar a peu de díedre i remuntar-lo o segona creuar una placa molt dreta fins arribar al díedre. Les dues vegades que he fet la via he passat pels dos costats però el tram de la placa recordo que era molt bonic i també li recordava un pont de roca en un llavi. Per tant enfilo per aquest tram, però de pont de roca res de res, el que si es mantenia és la dificultat del tram,..... uufff!!!.

Una vegada al díedre, tot i mantenir-se la dificultat no és tant expo (portem molts flotants).

La quarta segueix el marcat díedre i tot i que la tirada està neta pots protegir-la al gust i el fet de tenir les reunions equipades, dona confiança.

La cinquena segueix la mateixa tònica, més o menys difícil però possibilitats de protegir- se a gust.

La sisena tirada comença fàcil per una feixa terrosa però aviat s’enfila per un díedre per deixar-lo uns metres més amunt i creuar una placa molt i molt compacte, per sort al vell mig hi ha un pitó que tranquil·litza la progressió i permet encarar els darrers metres amb tranquil·litat.

Les altres vegades que vaig fer la via varem anar a cercar la reunió de la via “La banda del tako”, però avui no, i enfilem bosc amunt per anar a cercar la part superior de la paret.

El primer tram, indefinit, encara que sabem que cal anar a un coll que formen el contrafort i la paret, sense problemes arribem a una alzina molt gran on fem reunió.

La segona tirada (novena de la via) la fa el Lluis, s’enfila per un díedre i fa reunió sobre un contrafort al acabar aquest. Fins ara hem trobat unes dificultats suaus, però això si , sense cap protecció a la vista.

La tercera, em toca a mi, tenim com a referència un díedre molt marcat i ple d’arbres que hi ha per sobre nostre, travesso una placa de dreta a esquerra i enfilo recta amunt, aquí ja començo a trobar uns passatges picants fins que arribo a un gran arbre amb una baga, al menys sembla que anem pel bon camí, i decideixo fer reunió.

La quarta li toca al Lluis i enfila recte amunt resseguint el díedre i fent arbre tracció de tal manera que en poca estona queda darrera un bosc i tan sols sento les tibades de la corda quan demana per progressar.

En aquesta situació sento un crit i un cop sec, però cap sotragada de la corda i començo a cridar-lo , sense obtenir resposta.

Desprès de varis intents de cridar-lo i no respondre, començo a preparar-me per intentar arribar on és però aleshores comença a respondre i dir-me que ha caigut i que li costa molt moure’s.

A la vista de tot s’imposa trucar al 112 i demanar ajut.

En menys d’una hora ja tenim tot el dispositiu al voltant nostre amb un desplegament de tres helicòpters i un equip del GRAE que s’apropa al Lluis des de dalt.

Gracies a la seva eficiència abans de fer-se fosc aconsegueixen treure al Lluis i portar-lo al hospital. La resta de personal , amb mi inclòs, ens tocarà sortir amb els nostres mitjans, la foscor s’ha presentat i el helicòpter no pot fer més viatges, tenim dues opcions, sortir per dalt o rapelar quasi tota la paret.

Com que tan sols ens resten uns vuitanta metres per acabar la via , decidim sortir per dalt

A hores d’ara, mentre escric aquestes ratlles, el Lluis segueix al hospital recuperant-se del trencament d’algunes costelles però ja molt més tranquil.

Moltes gràcies a tots els que van participar de forma directe o indirecte en el rescat, als companys bombers del GRAE, bombers de suport, pilots, metges, bombers voluntaris, i demés personal, per la seva professionalitat, dedicació i esperit de sacrifici.

J. ESTRUCH