Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dimarts, 19 de juliol de 2016

VILMANBAR

DIUMENGE, 17 DE JULIOL

Divendres per la tarda i el Lluis no ha trucat, aquesta setmana no ens hem vist el dimecres, ell va anar a caminar pel Pirineu i jo vaig sortir amb el Josep però varem quedar l’anterior setmana que dissabte ens veuríem.
Bé, és igual, si no ha trucat senyal que no pot sortir o te altre feina a fer.
El dissabte a primera hora al Bruc tan sols hi ha els companys del Maresme que van a la zona de Diables, però les dues propostes que porten , fa poc temps que les he fet, per tant decideixo recórrer al pla B que és trucar al Grau per sortir el diumenge, encara que sigui anar a fer una matinal.


Sortint d’ esmorzar del forn, vaig al bar Anna on hi ha diferents companys que em conviden anar amb ells, però ja he decidit i prefereixo tornar a casa.
Diumenge, ens trobem a les 9 del matí a Collbató i anirem a la Pastereta, amb l’ objectiu de fer la via Vilmanbar, que encara que ja l’ he feta, fa força temps, al menys estiraré els músculs.


Som quatre i ens dividim les cordades, davant en Joan Urquiza i la Gloria i darrera en una altre cordada el Josep Grau i jo.
Al repartir-nos les tirades em toca començar i m’ enfilo darrera la Gloria fins la primera reunió, aquesta tirada és força mantinguda i hi ha un parell de passatges força picants, a més la roca és un xic lliscosa.


La segona la fa el Josep i en aquesta la roca canvia completament, presentant una escalada vertical i plena de forats.


La tercera segueix la mateixa tònica que l’ anterior però bastant més llarga i acaba al bosquet penjat on van a parar quasi totes les vies d’ aquest sector.


La quarta estem indecisos per quina agafar  i finalment decidim pujar per la Josep Nieto i recordar la cordada de la obertura.
Una vegada a la carena baixem tots junts i ens preparem per la solejada de la baixada. Fins ara ens ha respectat el sol, però de baixada no hi ha ombra que ens salvi.


Arribem al cotxe  calents i decidim anar a mullar-nos per dintre al bar Muntanya que ara ja esta  molt més tranquil que aquest mati
Com que la via és curta quan arribo a casa encara tinc temps de dinar amb la família. Una  nova activitat encara que sense el compromís de les que m'agrada fer

J. ESTRUCH



2 comentaris:

  1. Una molt bona línia aquesta, i a l'ombreta del matí, no fa mandra repetir-la, ara, no et sembla que cada cop que hi tornes costa mes ha ha ha

    ResponElimina
  2. Salutacions Jaume, tens raó molt bonica i no va tocar-nos el sol fins la penúltima tirada, (era molt tard). No ho sé però la primera cada vegada em costa més
    Josep Estruch

    ResponElimina