VIA MARCO

DIMECRES, 19 D’OCTUBRE

Desprès de molts dies encertant en  escollir  la via, avui he escollit una que m’ha fet baixar els fums i tocar de peus a terra.

Varem quedar amb el Josep per sortir , i en els whatsapp’s previs  per escollir objectiu hi ha dues propostes que és perfilen guanyadores, la del Josep d’anar a Abella de la Conca i la meva de visitar la Ribagorça de la veïna Osca. Com no ho tenim molt clar, decidim sortir d’hora i acabar de aclarir-nos davant d’un esmorzar al bar Sport de Bellcaire.

A les 8 estem al bar , finalment som tres perquè el Gerard , el meu fill gran, s’ha apuntat a darrera hora. Com que el dia es presenta boirós i hem trobat molta boira a la carretera decidim deixar els quilometres per un altre dia i anem a Abella de la Conca.

El Josep tenia en ment fer la via kin cop de rock, però jo vaig fer-la fa poc temps i li proposo anar a la única que em falta del sector, una via oberta per una cordada francesa i que no he trobat informació per la xarxa, la via Marco.

La via comença a uns 50 metres  de la via Venus i no ens costa gens trobar-la gracies a un pont de roca llaçat amb un cordino blau, però que esta a peu de terra, o sigui per fer bonic!!.

La primera tirada , quaranta cinc metres amb un grau de cinquè, esta neta, (baixant en ràpel hem vist un pont de roca llaçat que no hem controlat al pujar). Nosaltres hem llaçat dues sabines, un encastador gran,  un camelot del número 1 i dos micros.

La segona , comença caminant i cal anar a cercar un petit esperó rocós que s’insinua entre els arbres, hi ha un pont de roca llaçat i més amunt podrem llaçat una sabina, poc abans d’entrar a la reunió. 45 metres amb poca dificultat i molta intuïció.

Fins aquí li ha tocat al Josep, ara em toca patir a mi. La tercera tirada comença en diagonal a la dreta per terreny fàcil de tercer, quart / grau, sense proteccions fins arribar sota una placa on es veuen dos parabolts,( je, je). Aquí m’entra la riseta histèrica.

La placa és molt vertical i completament compacte, cal superar-la per adherència de peus i les mans per una fissura cega amb un canto afiladíssim que la creua quasi de dalt a baix, (semblants a les tirades centrals de la via Alicorn) però molt més fina i tan sols n’hi ha una fissura , per tant cal fer postures per aprofitar el canto. . 

A l’alçada del segon parabolt he fet parada tècnica per descansar i estudiar els següents moviments perquè primer m’ha semblat veure una progressió per la dreta però he tingut que recular. Per l’esquerra i aprofitant una gota d’aigua he pogut posar una ungla per tornar-me a situar sobre la roca i fer els tres o quatre moviments d’adherència que resten per agafar una sabina salvadora.(si han obert aquesta tirada per sota,... chapeau !!!)

Superat aquest tram resten uns deu metres més fàcils fins la reunió ja sobre del mur. La ressenya gradua aquesta tirada com de 6a, personalment crec que és molt més, per la dificultat de protegir-la.

La quarta tirada, és més fàcil i sense cap assegurança, un slab de 20 metres per arribar als peus del mur final, (des de la reunió ja es veu el parabolt amb anella de la següent reunió).

La cinquena tirada ja ens ha acabat els anissos, és molt i molt vertical, (segons la ressenya amb un grau de 6b) i pel que hem patit a la tirada anterior no podrem ni ensumar-lo.

Uns deu metres per sobre es veu un parabolt, però per arribar-hi la roca no ens fa gens de gracia i molt difícil de protegir, de fet, no hem vist cap possibilitat de fer-ho , desprès de tantejar-ho una estona tots dos , sense aconseguir pujar ni dos metres, hem decidit baixar.

La baixada la fem en ràpel per la mateixa via.

Encara que no hem triomfat, ens mereixem la cervesa i tots tres anem directes a Isona per plorar les penes ..... i seguir proposant-nos nous objectius !!!

J. ESTRUCH