Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 3 de novembre de 2016

VIA CHANI

DIMECRES, 02 DE NOVEMBRE

Trobar company desprès d’un pont és bastant difícil, però aquesta setmana he tingut sort, el Josep encara no ha marxat per fer les seves mini vacances i vols sortir i a més el Genis, m’ha trucat per sortir, (tot es presenta be) però un compromís que no tenia previst ha trastocat els plans i em veig obligat a tornar d’hora a casa.


Cal pensar un nou objectiu, per sort la bombeta de la imaginació s’ha encès i puc fer una proposta diferent als companys. La meva proposta és anar a escalar a  Garraf i més concretament a la Falconera, fa molt temps que no visito la zona.


La meva proposta agrada a tots dos companys, que al contrari del que jo pensava no han escalat gaire per la zona.


La via “Chani” centra el meu interès, va esser la primera que vaig fer a la Falconera i és prou divertida per passar una bona matinal.
Primer de tot concentració i esmorzar al bar de Garraf  i desprès preparatius i aproximació molt còmoda fins els ràpels d’entrada a la via. Cal dir que entrar a una via havent prèviament fet dos ràpels és força curiós.


Del record que tinc de les instal·lacions de ràpel al muntatge que hi ha ara , i va un mon. Abans un arbre i ara coma mínim hi ha dues instal·lacions a més del arbre, també en tot el recorregut hi ha diferents instal·lacions i assegurances. Una vegada a baix, un passamà et deixa a la reunió d’inici de la via.


La primera tirada segueix igual, burins vells, algun pont de roca, pitons  i algun espit, tots ells oxidats per la salinitat . Aquesta mateixa sal  que es diposita sobre les pedres fa que la progressió sigui delicada.


La segona tirada millora sensiblement i és el preludi del que anirem trobant més amunt, una pedra molt bona amb moltes gotes d’aigua que permeten una progressió molt franca.


La tercera tirada d’entrada no sembla interessant però una vegada creuem el petit bosc és presenta un pany de paret força vertical i divertit.


La quarta tirada, tan sols te un “handicap”, és molt curta però la roca és fantàstica i el grau molt moderat que fa que puguis gaudir-la a tope.


Nosaltres els darrers metres els hem fet sense cordes, encara que lo millor seria fer la tirada fins el cim tot i que allà no hi ha reunió.
La baixada molt còmode, també, cal desfer el cami de pujada fins l’aparcament.
Ara tan sols resta fer la cervesa de rigor i tornar a casa amb temps suficient per fer les tasques que tinc pendents.

J. ESTRUCH



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada