K 30

DIMECRES , 15 DE FEBRER

Aquest dimecres tenim previst sortir amb el VISA i per tant la recerca de la via calia que fos acurada, les seves preferències i les meves no sempre coincideixen però vaig pensar en una possibilitat que ens complaïa a tots dos, a mi per conèixer una zona nova i a ell per fer una escalada sense quasi aproximació.

La proposta vaig fer-la extensiva al Josep Solé , que és el meu company habitual dels dimecres i de rebot al Joan Asin que va apuntar-se a darrera hora.

El VISA , a darrera hora no va poder venir, però l’ objectiu ja estava consensuat i varem seguir amb la planificació, tots tres teníem aquesta via  en la llista de pendents , més o menys amunt.

El nostre objectiu, la via K 30 al Embassament de Santa Anna, no és una via molt llarga però segons comentaris, suficient per a deixar-nos satisfets.

Sortim a les 7, 30 del mati i enfilem direcció a Bellcaire per esmorzar. (Pel camí em comenten la mort,  fa uns dies, d’ un dels germans que gestionen el bar Sport , la nostra parada obligatòria per esmorzar). El meu condol a la seva família.

Arribem al pantà sobre les 9, 30 i encara hi ha ombra a la paret, ens cal esperar un xic.

La primera tirada comença a peu de carretera, tan sols cal pujar sobre un petit marge per agafar la primera assegurança.

Com que el Josep i jo ens fem pregar, per veure qui comença, el Joan agafa l’ iniciativa i s’ apunta a fer la primera tirada, una tirada que pel meu entendre és un xic més difícil que no diuen les ressenyes, a més t’ agafa en fred i es nota.

La segona segueix la mateixa tònica, un calcari molt compacte , vertical i amb les preses no sempre evidents, per sort estan ben equipades encara que no en excés, aquesta tirada és tan difícil com la primera però aquí ja comences a conèixer el tacte de la roca i la progressió és fa més evident.

La tercera és un canvi de reunió  d’uns quinze metres per anar fins el peu d’una paret que d’entrada impressiona.

Aquesta em toca a mi, segons la ressenya del Luichy és la més difícil però personalment crec que la primera i segona son més difícils d’assegurar. En aquesta tirada he gaudit molt, és fàcil de  protegir i l’espectacular bavaresa de dalt és més fàcil del que sembla.

Aquí tornem a fer un canvi de reunió i cal caminar per una feixa fins el ressalt següent, amb un díedre desplomat molt característic que és per on puja la via.

Aquesta tirada ens ha acabat de convèncer que si la graduació és correcte, les dues primeres tirades són més difícils que no pas la graduació de la ressenya.

Aprofitant les feixes que trenquen la continuïtat baixem fins la segona reunió on hi ha una instal·lació de ràpel que ens permet arribar a la carretera  directes.

Una vegada al terra , decidim que ja en tenim prou per avui i anem a fer la cervesa, la via ens ha satisfet a tots.

J. ESTRUCH