Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 25 de maig del 2017

SHANGRI-LA

DIMECRES, 24 DE MAIG

Com cada dimecres, he quedat amb el Josep per fer una escapada curta perquè tinc compromisos familiars per la tarda. Aquesta vegada s’ha apuntat   també l’ Enric o sigui que serem tres.
El Josep proposa anar a Busa i enfilem carretera direcció a Solsona per aturar-nos a esmorzar. Aquí acabem de concretar el nostre objectiu que serà la via Shangri-la .
Una via amb molt bones referències, (segons comentaris és la millor de Busa). De nosaltres no l’ha fet ningú.


(ressenya extreta del llibre Solsones - Guia d'escalades de Josep Mª Cases)
(Si és possible quan tingui una foto bona de la paret amb la ressenya , la canviaré) 

L’Enric ens porta amb el seu cotxe fins l’aparcament que hi ha per anar al Capolat i d’aquí agafem el camí de la “ presó” on teòricament trobarem un corriol que en portarà a peu de via.
Com no som gaire coneixedors de la zona ens perdem per petits corriols sense trobar el camí de baixada i acabem arribant al pont de la “ presó”. Ara segur que ens hem passat el creuament.!!
Tornem al cotxe i enfilem avall per uns clars del bosc fins que finalment trobem unes fites que senyalen un camí. Ara si que l’hem trobat .
Poc a poc el camí va endinsant-se per una canal i en 30 minuts ja podem dir que segur que anem bé . Just quan el camí deixa l’estretor de la canal agafem per sota les parets i aviat trobem el nostre objectiu


Apareixem a la via a l’altura d’un parabolt, uns cinc metres per sota de la primera reunió i decidim començar l’escalada aquí mateix.
La primera tirada se la demana el Josep i per sorpresa nostre troba moltes més assegurances de les pensàvem trobar, tan sols ha posat un camelot en un passatge per sobre una savina per evitar un allunyament massa perillós, la resta se l’ha treballat molt còmodament.
Darrera nosaltres, (al menys jo, he pujat com si trepitges ous) , la roca de Busa  no m’inspira confiança.


A la reunió, decidim que segueixi el Josep, i la segona resulta una escalada molt i molt bonica, la roca de primera i amb passatges molt bonic.


La tercera presenta la mateixa pinta que l’anterior, però crec que ja hem caigut en la dinàmica de deixar-nos portar i com que el Josep esta pujant com una daina decidim que sigui ell el que lideri la cordada fins el cim. Aquesta tercera també resulta molt franca a excepció d’un tram central (molt assegurat) on la roca és de pitjor qualitat , la resta molt bonica.


La quarta (que no és de la via , signo que pertany a la veïna via del Kike) és la que presenta pitjor roca i està menys assegurada. Una sortida de reunió amb roca dolenta per arribar a un pas d’encastament que cal protegir i desprès sortida per l’esquerra fins arribar a la línea d’arbres.


D’aquí grimpada fins el bosc i a cercar el camí de la presó .


Ens ha costat trobar la via per ha valgut la pena, és una molt bona via, espero tornar-hi algun dia per poder gaudir-la de primer.



La baixada la fem directes fins a Monistrol on ens aturem per fer la cervesa de rigor. Jo encara arribaré “on time” per complir amb les obligacions familiars , tal i com havíem quedat.

J. ESTRUCH

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada