SERRA DE BUSA: VIA TATARS DE CRIMEA

 DIMECRES, 13 DE SETEMBRE DE 2023

Abans de vacances varem parlar amb el Ramon de sortir a escalar pel Solsonès perquè tot i que es una comarca veïna no havia escalat mai per la zona.

El Lluis tampoc coneix gaire la zona, per tant es bon moment per fer una sortida aprofitant aquests dies de poca seguretat meteorològica.

Aquest dimecres quedem per sortir i ens trobem a Solsona per esmorzar, allà acabem de decidir quin serà el nostre objectiu.

Per la meva part, la Paret de Busa és dels llocs on menys hi he escalat i proposo anar a fer alguna de les vies que en Joan Vidal te per allà.

Una vegada al pàrquing acabem de decidir per quina via ens decantem i escollim la via “Tàtars de Crimea “ que és la darrera obertura de les que t a la zona.

Sortim del cotxe i agafem la pista de desguàs que hi ha al costat de la bassa “ara seca” i comencem a pujar fins les explanades superiors, cal dir que la pista esta molt malmesa i impracticable.

Una vegada als plans ens enfilem directes a la paret seguint alguna fita i aviat arribem a peu de paret sota unes grans balmes.

A la dreta de les balmes , comencen dues vies del mateix aperturista i la que volem fer comença just a l'esquerra de la balma.

La primera tirada ja et posa en situació, uns passatges on cal superar petits desploms fins arribar al peu d'una fissura. La roca esta molt trencada i cal anar amb compte de no apedregar als companys. La resta de tirada cal apretar de valent i en algun punt fer servir un estrep per superar el tram amb la conseqüent sortida amb lliure desprès sobre roca dolenta. Per sort les assegurances son bones i et permeten progressar. Fem reunió en un petit relleu de la paret, molt penjat. Trobarem onze parabolts i un pitó.

La segona tirada és curta , però contundent. Surts per l'esquerra de la reunió per anar a un petit diedre on hi ha un pitó i per sobre un parabolt que esta just a l'aresta del esperó compte amb posar el mosquetó be perquè treballa malament i fa palanca, més amunt un nou parabolt i un pitó que et permeten pujar a una petita rapissa. Per sobre un diedre difícil per arribar al següent parabolt, (aquí hem lamentat no portar un petit joc d'Aliens perquè haurien anat de conya per protegir el tram). Ara tan sols resta seguir les assegurances fins la reunió amb un flanqueig sota un sostre . La reunió la trobem fora del sostre i a l'esquerra d'una fissura.

Si la primera reunió era penjada, aquesta encara més.

La tercera tirada sembla que la roca canvia, sortim de la reunió amb un pas de A0 per entrar en un diedre, aviat trobarem un nou pitó i per sobre un seguit de parabolts que s'enfilen per una placa. La roca millora molt però en algun punt es tant vertical que s'imposa el A0. En acabar la placa la via va a la dreta amb un flanqueig trencat protegit per un cordino en un arbre i s'enfila fins la reunió que esta en un nínxol. Cal anar en compte amb la roca en aquest darrers metres de tirada.

La quarta tirada, per les nostres possibilitats es la millor de la via, comença des grimpant un xic la tirada anterior per sortir del nínxol i anar a l'esquerra a cercar el final de vauma on trobarem un parabolt i el tram amb millor roca de tota la via, un diedre vertical però amb bones mans ens porta a una rampa, la pugem fins un gran arbre que creuem per dins, (hi ha una baga) superat l'arbre cal flanquejar horitzontalment per situar-te sota la reunió i superar un darrer mur per entra-hi.

La cinquena tirada, presenta un seguit de parabolts que superen una placa amb molsa, fins un punt on la distancia entre assegurances no permet seguir amb aquesta tècnica i on cal fer un tram difícil per sortir del mur, per sort la roca es bona. La reunió esta al final d'una rampa.

La sisena tirada supera un tram de roca molt trencada. Nosaltres hem pujat recte des de la reunió però creiem que anar un xic a la dreta es millor i trobarem un pany de roca més compacta per anar fins la reunió.

Sobre nostre ja tenim el Pla de Busa.

Per baixar, fem una excursió, tot planejant direcció ponent fins la carretera i fins el cotxe.

Acabada la visita tornem a Solsona però aquesta vegada per la Vall d' Ora i anem directes a fer la cervesa.

J. ESTRUCH

DADES DE LA VIA

NOM.......................................... Tàtars de Crimea

APERTURISTES...................... Joan Vidal

COMPANYS DE CORDA......... Lluis Gabernet, Ramón Bartoló

MATERIAL................................ 12 cintes, estrep ( recomanable semàfor aliens)

DIFICULTAT............................. V+/Ae

DESCOBRINT EL SOLSONÈS

 DILLUNS, 19 DE JULIOL

Aquesta setmana he passat uns dies al Solsonès fugint de la calor.

Però no vull deixar la costum de sortir a escalar , encara que faci calor i vaig contactar amb el Lluis per si podia fer-me de guia i portar-me a conèixer millor la comarca . Qui millor que ell que coneix tots els racons!!!.

Va proposar-me anar a una zona on esta treballant amb la condició de no publicar la ressenya abans que ell tingues acabada la remesa de vies que esta equipant.(per tant la ressenya tindrà que esperar).

Tan sols diré que la via es molt bonica, en un entorn magnífic i que la roca em va sorprendre per la seva qualitat (tenint en compte la zona on està).

El grau, que voleu que digui, els primers metres vaig passar-les “canutes”, els quinze primers metres “potents”, la resta ja no tant i en tot el recorregut no varem tirar ni una sola pedra.

El equipament, auster però suficient. Es pot reforçar amb flotants petits i mitjans, però cal saber treballar-los que l’emplaçament no es fàcil de veure.

Ampliaré informació quan estiguin publicades les ressenyes.

J. ESTRUCH

 

VIA COSTO DE AGOSTO

DISSABTE, 30 DE MARÇ

Per aquesta setmana teníem pensat fer una vial llarga, però compromisos de darrera hora han fet que els nostres plans se’n vagin en orris i tinguem que acollir-nos al pla B.

Fa temps que en una conversa amb el Juan Carlos va sorgir la possibilitat de fer la via “Costo de Agosto” a Busa i aquest era un bon moment per anar-hi.

Quedem a les set i mitja a Monistrol i enfilem carrereta direcció Solsona on tenim intenció d’aturar-nos per esmorzar.

Una vegada tips, carretera i manta direcció Busa . Al pàrquing com és bastant normal, no hi ha ningú i desprès de preparar el material enfilem per la pista direcció a les parets.

Com que és una zona que no coneixem gaire , una vegada sota el nostre objectiu, enfilem bosc amunt direcció a peu de via.

Quan arribem, primera sorpresa. Les branques dels arbres han obert la meva motxilla i he arribat a peu de via sense quasi material, he anat sembrant per tot el camí. (No em queda més remei que desfer-lo i anar recollint –lo (per sort , el trajecte és curt i he trobat el itinerari que havia fet). Resultat, tot el material recuperat..... uuuffff !!! comencem bé.

La primera tirada , li cedeixo al Juan Carlos, diuen que com més amunt la roca millora i la veritat que la primera tirada és força decebedora i lletja, un pitó protegeix un tram de roca dolenta on hi ha el passatge més difícil de la tirada, tot amb roca dolenta i quan aquesta comença a millorar trobem un   espit i dos claus més. Aquesta tirada pel grau de precarietat de la roca diria que és més difícil del que assenyalen a la ressenya.

La segona tirada, sembla que els comentaris encerten, la roca millora i el flanqueig es deixa fer bé (sense assegurances , però bé) al final del flanqueig hi ha un pitó i la roca comença a canviar, (a pitjor) . Uns metres desprès hi ha un espit i entre aquest i la reunió , res de res, amb una roca crostosa , amb terreta i moolt vertical. He passat moltes angunies !!! i diuen que tan sols és cinquè grau, ja, ja m’entra la risa!!!. He pogut posar un camelot en un forat, si no, encara estaria allà.

La tercera és la tirada més noble de la via, hi ha tres espits i un clau però nosaltres hem pogut posar un parell de camalots  a la fissura per suavitzar el tema. La roca millora un xic, però tampoc gaire.

La quarta tirada és la més espectacular i treballosa, comença amb un tram fàcil fins arribar a la fissura que ens porta al sostre. Els “lolos” aquest tram el fan en lliure , però l’ estrep va de conya per aquest quatre passos, fins que arriba un lloc on s’ acaben les assegurances i cal sortir com un cuc i anar a cercar un pont de roca que hi ha a les entranyes del sostre, molt estret i incòmode.

Una vegada assegurat al pont de roca cal sortir de la cova encastat i amb un buit sota els peus  impressionant fins arribar al segon tram d’artificial que seguirem fins que s’ acaba el sostre i d’aquí per una fissura ample i vertical recte amunt fins la reunió. Aquest darrer tram , no és difícil però si impressionant i amb bona roca.

Sembla que per fi hem arribat a la zona de bona roca, però la via encara ens reserva una sorpresa.

La darrera tirada comença per una fissura ample i vertical que cal protegir, per sort la roca és molt bona, però sortint d’aquí entrem en un tram brut, que no saps per on agafar-ho, la roca de sota es bona i abrasiva però hi ha molta terra i fa por posar-hi els peus, no trobarem un altre espit fins acabar aquest tram i poc abans d’entrar al mur final, (hem reforçat el tram amb algun camalot)

Aquest mur, molt vertical , sembla un formatge gruyère amb forats , hi ha un pont de roca i un espit abans de la reunió, però entre el primer espit i el pont de roca hem tingut que reforçar el tema amb algun alien i un fissurer .

Una via força exigent i obligada, l’itinerari molt bonic , però la roca no acompanya, cal estar molt avesat amb aquest tipus d’escalada per a gaudir-la i no passar la por que hem passat nosaltres..

La baixada l’ hem fet caminant, portàvem alguna ressenya més per si ens aturàvem a fer una altre via, però amb aquesta ja hem quedat satisfets.

Al pàrquing hem trobat un altre cotxe  aparcat, no hem estat els únics en venir a tastar aquestes parets.

Ara directes a Solsona per remullar-nos per dins i tornar a casa ben satisfets.

J. ESTRUCH

LA NOIA DE CAL RIAL

DIUMENGE, 03 DE MARÇ

Les festes de Carnaval han trastocat els plans de sortir el dissabte i cal cercar alternatives per fer diumenge. Per sort sempre hi ha companys disposats a sortir els diumenges i d’altres que no tenen més opció que fer-ho aquest dia.

Aquesta setmana vull tatxar una via que tinc en la llista de pendents des de fa temps, però sempre l’anava arraconant per alguns comentaris sobre ella i per estar on està, Busa !!.

Es donen un seguit de circumstancies que la fan atraient aquesta setmana, (és la primera setmana que es pot escalar a la zona aquest any, fa dies que no plou i la paret estarà seca i la temperatura és immillorable per anar-hi).

Finalment serem quatre, en Pere que ve de Vilafranca, en Benjamí que baixa de Pons i el Ginés i jo que pugem d’Esparreguera, per tant decidim trobar-nos  a les vuit a Sant Joan de Vilatorrada i amb el Benjami a Solsona lloc on esmorzarem.

Pugem per Besora i deixem el cotxe a la cruïlla de carreteres que van a Busa i a la Vall d’hora, d’aquí a peu de paret, uns deu minuts per corriols de muntanya planers.

La primera tirada comença amb un flanqueig a la dreta per agafar un tram d’artificial fins una petita vauma, d’aquí amunt mig en lliure mig en artificial fins la reunió en una feixa.

La segona tirada és la més exposada i amb molt d’aire entre assegurances, de fet la primera esta uns vuit metres per sobre la reunió, nosaltres hem posat un estrep per sortir de la reunió, (a la mateixa reunió) i en el primer vaumat hem pogut posar un camelot per protegir l’excursió fins l’assegurança. La resta de tirada és per placa que cal anar llegint amb cura i controlar les assegurances que hi ha (tres espits) , nosaltres hem posat un fissurer i dos camelots que ens han donat tranquil·litat en la progressió.

La tercera tirada comença amb un petit flanqueig a l’esquerra per superar una sabina i d’allà recte amunt per la dreta d’una fissura. Aquesta tirada ha estat re equipada i ara hi ha espits i parabolts, crec recordar que cinc o sis en el tram de placa que ens porta al díedre final on també el trobarem sobreequipat.

La sortida d’aquesta tirada al pla de Busa és delicada per la roca que hi ha, però amb una sortida de decisió ja som fora de la via.

La reunió la fem en uns arbres a cinc o sis metres de la sortida.

Ara , amb el material recollit, baixem per la canal per anar a veure altres vies que hi ha al voltant, però finalment decidim que per avui ja en tenim prou i desprès de localitzar futurs objectius (factibles) ens decantem per anar a Solsona a fer la cervesa i tornar a casa aviat, (la família ho agrairà!!).

J. ESTRUCH

SHANGRI-LA

DIMECRES, 24 DE MAIG

Com cada dimecres, he quedat amb el Josep per fer una escapada curta perquè tinc compromisos familiars per la tarda. Aquesta vegada s’ha apuntat   també l’ Enric o sigui que serem tres.

El Josep proposa anar a Busa i enfilem carretera direcció a Solsona per aturar-nos a esmorzar. Aquí acabem de concretar el nostre objectiu que serà la via Shangri-la .

Una via amb molt bones referències, (segons comentaris és la millor de Busa). De nosaltres no l’ha fet ningú.

(ressenya extreta del llibre Solsones - Guia d'escalades de Josep Mª Cases)

(Si és possible quan tingui una foto bona de la paret amb la ressenya , la canviaré) 

L’Enric ens porta amb el seu cotxe fins l’aparcament que hi ha per anar al Capolat i d’aquí agafem el camí de la “ presó” on teòricament trobarem un corriol que en portarà a peu de via.

Com no som gaire coneixedors de la zona ens perdem per petits corriols sense trobar el camí de baixada i acabem arribant al pont de la “ presó”. Ara segur que ens hem passat el creuament.!!

Tornem al cotxe i enfilem avall per uns clars del bosc fins que finalment trobem unes fites que senyalen un camí. Ara si que l’hem trobat .

Poc a poc el camí va endinsant-se per una canal i en 30 minuts ja podem dir que segur que anem bé . Just quan el camí deixa l’estretor de la canal agafem per sota les parets i aviat trobem el nostre objectiu

Apareixem a la via a l’altura d’un parabolt, uns cinc metres per sota de la primera reunió i decidim començar l’escalada aquí mateix.

La primera tirada se la demana el Josep i per sorpresa nostre troba moltes més assegurances de les pensàvem trobar, tan sols ha posat un camelot en un passatge per sobre una savina per evitar un allunyament massa perillós, la resta se l’ha treballat molt còmodament.

Darrera nosaltres, (al menys jo, he pujat com si trepitges ous) , la roca de Busa  no m’inspira confiança.

A la reunió, decidim que segueixi el Josep, i la segona resulta una escalada molt i molt bonica, la roca de primera i amb passatges molt bonic.

La tercera presenta la mateixa pinta que l’anterior, però crec que ja hem caigut en la dinàmica de deixar-nos portar i com que el Josep esta pujant com una daina decidim que sigui ell el que lideri la cordada fins el cim. Aquesta tercera també resulta molt franca a excepció d’un tram central (molt assegurat) on la roca és de pitjor qualitat , la resta molt bonica.

La quarta (que no és de la via , signo que pertany a la veïna via del Kike) és la que presenta pitjor roca i està menys assegurada. Una sortida de reunió amb roca dolenta per arribar a un pas d’encastament que cal protegir i desprès sortida per l’esquerra fins arribar a la línea d’arbres.

D’aquí grimpada fins el bosc i a cercar el camí de la presó .

Ens ha costat trobar la via per ha valgut la pena, és una molt bona via, espero tornar-hi algun dia per poder gaudir-la de primer.

La baixada la fem directes fins a Monistrol on ens aturem per fer la cervesa de rigor. Jo encara arribaré “on time” per complir amb les obligacions familiars , tal i com havíem quedat.

J. ESTRUCH

EL TRABUCAIRE

DISSABTE, 14 DE MAIG

PER FI  !!!  ............(No recordava el cansament i la feina que representava un canvi de domicili, però després de tres mesos de dedicació , ja puc tornar a sortir)

Aquesta setmana, amb la família ja instal·lada, començo a preparar una escapada de dissabte per tantejar si encara recordo això d’escalar.

El divendres truco a diferents companys per cercar cordada, però molts ja tenen compromís, però en Paco Vargas em diu que van tres i podria acompanyar-los. El seu objectiu no és el més indicat per fer, desprès d’una parada tan llarga, (no sé com anirà), però tinc mono d’escalada i accepto el repte sense dubtar-ho.

El dissabte a les vuit , baixo fins Abrera per trobar-nos, anirem, el Paco, la Maika que ja conec  d’altres sortides i en Jordi, un jove de Sant Esteve de Sesrovires que  comença a fer via llarga.

El nostre objectiu, la via “El Trabucaire” de Busa, una via de la factoria Joan Vidal que sobre el paper presenta una graduació una mica massa potent per a un test d’estat de forma, però com que vaig amb dos cracs!!, no pateixo.....

Desprès d’esmorzar a Solsona a les 10, 30 ja estem al pàrquing i preparant el material.

Una petita excursió, la mateixa que per la via “Maneras de vivir” en deixa a peu de via on repartim les cordades, primer anirà la Maika i el Paco i nosaltres darrera , fent dues cordades diferents.

Li proposo al Jordi que trií quines tirades vol fer de primer, però declina l’oferiment, donat que fa poc temps que practica via llarga  i vol agafar rodatge.

La primera tirada es pot fer bé, encara que hi ha un tram molt vertical a mitja tirada que t’obliga a concentrar-te, llàstima de l’entrada a la reunió que és una mica marrana, però la resta molt bonic i amb bona roca.

La segona presenta un inici amb díedre per passar poc desprès a una placa que en principi perd verticalitat i però amb un tram final, força vertical, que obliga a llegir bé la roca, si no vols quedar crucificat. Personalment és la tirada més fàcil de la via i tot i així....... deu ni do !!..

La tercera és amb diferencia la millor tirada de la via, arribes a la reunió amb els braços com a bombetes, sort de la cordada de davant que va deixar-me un parell de bagues llargues si no ens hauria calgut posar algun estrep.

En aquest punt ja comencem a tenir la mosca darrera l’orella, unes gotes escadusseres i uns trons que sentim per la part de Berga   ens avisen que no podem entretenir-nos gaire.

La primera cordada ja està acabant la via i jo enfilo darrera, més pendent de la cortina d’aigua que veig acostar-se per la Vall d’ Aigua d’ Ora que no pas per l’escalada, la veritat que entre els trons, els llampecs, la cortina d’aigua que s’acosta i la terra mullada del darrer tram, he pujat aquest tros, com un mico, d’assegurança en assegurança, fins arribar al pla on hi ha els companys.

Darrera meu puja en Jordi al que hem deixat tot el material posat i que acaba la via semblant un arbre de Nadal. 

Però no tenim temps per miraments i planegem una baixada rapida per la mateixa via, jo baixo primer muntant ràpels i la resta darrera recollint cordes. Per sort el vent mentre baixem canvia de direcció i envia la pluja vers el Sud. Ens hem salvat d’una dutxa .. per els pels.!!!.  

J. ESTRUCH

MANERAS DE VIVIR

DIMECRES, 18 DE NOVEMBRE

Un nou dimecres que puc escapar-me i ja en porto tres de seguits, això no és normal però cal aprofitar-ho.

Avui vaig amb companys que normalment no coincidim, bé amb un sí, però l’altre fa un munt d’anys que no coincidim , llàstima que el VISA no pot acompanyar-nos, si no ja seria el dia complert.

Els companys d’avui són, en Cèsar Comas i en Joan Marti. El nostre objectiu, anar a descobrir una zona nova per en Cèsar i jo , donat que el Joan ja hi ha escalat una vegada, la serra de Busa i més concretament la via més emblemàtica que hi ha , la “Maneras de vivir”. Aprofitant l’avinentesa el Joan vol portar-nos per una pista forestal que ens estalviarà molts quilometres i podrà esblenar un tot terreny que té.

A les 7,15 ens trobem el Cèsar i jo a Sallent, on deixarem un cotxe per estalviar consum i a les 8 ens trobem amb el Joan sobre Berga en el creuament de les carreteres del túnel de Cadi i Sant Llorens de Morunys.

Aquí fem el mateix i ens endinsem per la carretera de Sant Llorens Morunys fins arribar a Llinars on deixem la “comoditat” de l’asfalt per agafar la pista que ens porta a l’església romànica de Sant Pere de Graudescales, més que una pista és una veritable “trialera”. Però ens porta ràpidament al nostre objectiu.

Una vegada arribats al pàrquing ens trobem amb uns companys de la Plana de Vic que també han vingut a escalar, però el Joan no en te prou de cotxe i decideix seguir pujant per la pista de desguàs que ens deixarà encara més a prop de la via, aquesta pista, no és una trialera, és quelcom més.

Amb tot, objectiu aconseguit, el cotxe ens ha deixat a cinc minuts de caminar en planer del començament de la via.

Els companys, molt amablement em cedeixen la primera tirada, una xemeneia de cinquanta metres fins sobre del gendarme enganxat, la dificultat màxima és de cinquè i tot i que quasi tota és interior hi ha algun passatge exterior molt bonic. Per acabar de fer i no tenir que canviar les cordes em cedeixen la següent tirada que és molt curta amb un flanqueig a l’esquerra i una entrada a la reunió força difícil.

El relleu de cap de cordada l’agafa en Cèsar que ja no el deixarà fins el cim. La tirada quarta és molt maca, un díedre/fissura de dalt a baix amb una dificultat de cinquè grau, tota assegurada amb espits.

La cinquena tirada té la roca una mica més dubtosa però tot ser bona i ens porta a la darrera reunió de la paret on hi ha el llibre de registre, on per cert, a causa de  la nostra maldestre agilitat varem perdre el bolígraf que hi havia (AVIS a les properes cordades, caldria portar-hi un nou bolígraf, ho sentim).

La sisena és un petit díedre amb un pas complicadet de posicionar-se bé a la paret i desprès una placa que ens deixa al cim.

De les dues maneres de baixar, decidim fer-ho amb ràpel per la mateixa via i com que algun comentari a la xarxa diu que cal esmerar-se en el primer ràpel per tal d’evitar que s’enganxin les cordes, anem en compte i el resolem sense problemes, també el segon, i al tercer........ sorpresa!!!

Una vegada tots tres a terra i amb les sabates posades comencem a recuperar corda però,...... quan ja tenim una al terra, la segona fa un bucle i queda enganxada a l’anella del ràpel i per més que tibem, res de res.

Finalment i desprès de molts intents frustrats decidim recuperar la corda que tenim a terra i deixar l’altre penjada. Per sort en Joan i en Cèsar estan jubilats i demà podran tornar per recuperar-la.

De tornada i desprès d’una bona sacsejada a les dues trialeres ens aturem al refugi de Llinars per fer un mos i agafar forces per tornar a casa.

J. ESTRUCH