VIA PRIMAVERA

DIMECRES, 22 DE NOVEMBRE

Sembla que finals d’any serveix per posar en ordre els comptes pendents, (hi ha persones que ho fan a principis d’any, fent-se propostes de millores) nosaltres els escaladors , tot i no tenir urgències ens agrada deixar el calaix de les vies pendents el més buit que podem i començar l’any amb nous objectius.

Amb aquest esperit quedem amb el Solé per tatxar una via pendent , la via Primavera a l Montsant. El juny passat , sense saber que hi ha restriccions varem baixar i no es podia escalar per nidificacions , el resultat la Banzo a la Riba, en el trajecte de tornada.

Avui s’apunta amb nosaltres en Joan Asin, de conya, !! un mono !!, sempre va be en la nostra cordada, je , je, es conya, però la seva experiència i bon fer ens anirà molt bé i a més també ell podrà tatxar-la.

Sortim del Bruc a les set del matí i ens aturem a Cornudella per esmorzar i deixar que les temperatures remuntin un xic.

A la Morera, primera sorpresa, el pàrquing està completament ple, i les nostres mirades van ràpidament a la via per si hi ha alguna cordada , per sort deuen ser caminadors o visitants del poble perquè no es veu ningú .

Per culpa de no mirar bé la ressenya que portem, ens costa un xic trobar com arribar a peu de via, però finalment ho aconseguim.

Ens repartim els llargs i li toca començar al Solé, desprès aniré jo i ens traurà de la via en Joan.

La primera tirada, comença suau per una pedra enganxada a la paret però una vegada superada, cal progressar per la paret i la cosa es posa complicada, molt vertical amb una placa plena de forats i una dificultat força mantinguda, vaja que ens posa les piles .... i és tan sols el principi !!.. uuff.

La segona em toca a mi, cal entrar  i resseguir un díedre molt marcat que tenim a la nostra esquerra, crec recordar que he trobat unes tres assegurances, dos parabolts al principi i un tac, però la part final, la més vertical i dura cal protegir-la tota. La tirada és molt franca, bonica i.... dura!! Tot i el grau que li donen.

Hi ha cordades que fan les dues tirades de díedres juntes, xapó!!,... jo a la reunió ja n’he tingut prou i he intentat escamotejar-me de la següent, però els companys han dit que nanai, el que s’ha decidit cal fer-ho, je, je, no he tingut sort amb l’intent de lliurar-me’n.

La segona tirada de díedre és més difícil que l’anterior, la roca també dona menys confiança  encara que hi ha més assegurances , un clau, un parabolt i tres tacs. Aquests últims millor no penjar-se , per sort la fissura admet tot el que vulguis i més. Especialment complicada és l’entrada a la reunió amb roca trencada i molt vertical.

Uff, jo ja he complert però ara li toca el torn al Joan, una placa que cal fer-la en artificial sobre burins vells i algun parabolt entre mig per afluixar la tensió.

Hi ha un pas d’ungla al principi i alguna sortideta entre burins que se las porta, però la traca de la tirada esta en el seu tram final on cal remuntar un díedre no gaire sòlid i amb les assegurances molt a contra mà, sobre la placa de la dreta que és mes compacta, el que t’obliga a escalar. El Joan ha mostrat tot el seu ofici i s’ha marcat una tirada de traca i mocador.

Per sort aquesta reunió està en un bon replà, no com les dues anteriors que son penjades.

Per no canviar les cordes, el Joan segueix  dirigint la cordada i s’enfila per la darrera tirada que no resulta tan plaent com pensàvem, però amb les assegurances que hi ha i un parell de flotants ens deixa al cim de la cinglera, cansats però molt satisfets.

Ara una petita excursió de baixada fins el poble i directes al ateneu de Cornudella per fer unes merescudes cerveses abans de fer el camí de tornada.

J. ESTRUCH