INTENT A LA VIA MAR DE PEDRA

DIMECRES, 23 DE MAIG

Amb un lapsus de temps de tres dies he pogut copsar dues maneres de viure l’escalada però que si es presenten quan estàs escalant cal saber acceptar i assumir.

Diumenge, amb una turmenta de mil dimonis voltant per la zona, vàrem baixar d’una via molt  desitjada, però que ens plantejava un final d’allò més incert si empitjorava el  mal temps, (vàrem tenir bon ull, segons el que va succeir després).

Però un dels companys amb qui anava, tenia una gran motivació i ens va convèncer per endinsar-nos en una nova aventura, (més suau que l’anterior) però desafiant el temps.

El dimecres vàrem sortir a les vuit trenta per necessitats familiars, per tant calia quedar-se per la zona.

Tot i la turmenta de la nit anterior vaig proposar d’anar a la via Mar de pedra i amb aquesta intenció vàrem fer els preparatius .

Després d’esmorzar, sortim a fer l’aproximació i l’aigua regalimava per tot arreu, però en tenia ganes de poder tatxar-la (molts dels companys amb els que surto ja la tenen tatxada).

L’aproximació ens deixa mullats per les fulles dels arbres i els bassals del terra, però arribem a peu de via sense gaires problemes.

La primera tirada és molt entretinguda i ens comporta estar una bona estona barallant-nos amb la paret, però quan el company arriba a la reunió ja li veig amb la cara que no ho ha passat gaire bé. Em demana per saber el que queda per sobre i diu que no vol arribar tard, que té compromisos.

Tenint present que les cordades són de dos, cal trobar un punt d’ entesa i cal cedir si algú no ho passa bé. O sigui que tot i ser les catorze hores i tenir per davant hores de llum decidim deixar l’escalada per avui.

Són dos plantejaments diferents que poden presentar-se entre companys de cordada.

Bé , ara tinc una escalada més a la llista de pendents que caldrà esborrar quan les condicions siguin les adequades.

Per sort, les muntanyes i les vies, no es mouen de lloc i quasi sempre s’hi pot tornar.

J. ESTRUCH